Sant Boi, Segle XIII

Els Maçons

Març 1211


     Alfons VIII de Castella i el Papa Innocenci III, organitzen una croada per aturar als Almohades que havien desembarcat a la península per conquerir-la, derrotant als castellans a la batalla d’Alarcos l'any 1195. Els reis d’Aragó i Navarra, les Ordres Militars de Sant Jaume, Calatrava, Temple, Hospitalaris i Sant Jordi, van a la seva ajuda.
   Al castell de Ponferrada els cavallers de l’Ordre del Temple, súbdits del rei de Lleó, es preparen per unir-se a les tropes del rei castellà. El Maestre de l’Ordre, Rodrigo Yáñez, convoca als seus cavallers.
   De França arriba la noticia, que els templers estan sota sospita de traïció i portats a judici.
   En Jesús és un cavaller templer, súbdit del rei de Lleó, un home cult i estudiós.
   A Sant Boi arriba l’enviat reial, convocant a Antoni Ruiz de Can Farigola i  Senyor del Puig de Sant Boi a unir-se a l’exèrcit català/aragonès per marxar cap a Toledo i adherir-se a les tropes dels croats, l’Antoni ha decidit que el seu fill Gabriel marxarà amb ell.

16 de juliol 1212. Batalla de las Navas de Tolosa.

   L’albada anuncia un dia solejat i tòrrid. El campament cristià es desperta; la curta nit d’estiu s’ha fet massa llarga per tothom. Diego López de Haro, comandant de les tropes cristianes, es situa a primera línia, darrera l’infanteria, de ballesters i arquers, a la seva esquerra els cavallers de les Ordres Militars, a la dreta el Rei Pere I amb la cavalleria, l’infanteria lleugera i els almogàvers i finalment a la rereguarda el reis de Castella i Navarra amb la seves hosts.

   El Califa Muhammad An-Nasir vestit de verd, el color del islam, està al front de seu exèrcit, que doble amb nombre a la tropa cristiana. Mana atacar a l’infanteria amb als arquers berbers darrera seu; vol que els cristians ataquin i fer retirar als seus per encerclar-los amb la cavalleria. El camp de batalla no és molt gran, uns turons en dificulten la visió, fer maniobrar els exercits es molt complicat.

   Els cristians piquen l’esquer i es troben dins d’un cul de sac. Els arquers berbers davant i la cavalleria almohade als flancs. López de Haro està en un greu compromís, el rei Pere dóna l’ordre d’atacar a les seves tropes. L’escut i la roba identifica el llinatge del seu senyor. Els animals han ensumant l’enemic i estan neguitosos, els cavallers van posant les seves muntures en posició d’atac, estan dalt d’un turó ocupant tota la carena, baixen les viseres dels seus cascs i empunyen les llances, les narius del homes i dels cavalls s’omplen d’aire; els timbals sonem anunciant la càrrega,la cavalleria es posa en marxa, darrera seu l’infanteria i els almogàvers per rematar la feina. Les peülles dels cavalls fan tremolar el terra i la pendent els fa accelerar el galop. El senyor del Puig de Sant Boi esperona al seu cavall i carrega contra la cavalleria almohade, amb la llança fa estralls, però l’enemic es massa aprop i se'n desfà amb l’últim encara encertat en ella. Un sarraí aprofita el moment per clavar una llança al pit del cavall, que ferit de mort cau de costat atrapant sota seu la cama del genet. El sarraí l’ataca i ell es defensa com pot, el Gabriel corre ajudar al pare, fa anar l’espasa amb les dues mans descarregant-la amb força sobre el sarraí que s’empara darrera l’escut, però amb un cop lateral acaba amb ell; treu la cama del pare de sota el malferit cavall, i tots dos s’enfronten als nombrosos enemics. Les abans lluentes i esmolades espases ja són brutes de sang i terra i el tall fet una serra; rodejats i esgotats veuen pròxim el fi, però una llança es clava al coll de l’almohade mes pròxim a ells; l’ha llançat el Jesús, que espasa en mà entra a la brega. El templer descarrega cops a tort i a dret; es barregen els crits amb el soroll de les espases al xocar, no poden parar, han de continuar lluitant, parar-se suposa la mort.

   Uns almogàvers venen a ajudar-los, el seus crits de “despertat ferro” tenen més efecte que una espasa esmolada, però són els seus coltells (ganivets llargs) els que busquen i troben les goles de l’enemic, crits de fúria i força es barregen amb els gemecs d’agonia; el rei En Pere ha estat testimoni dels fets; la batalla continua, els cavalls mossegant i tirant guitzes als sarraïns, el cos a cos es brutal; però la carga del rei Pere I i els seus cavallers ha trencat el front almohade i la seva defensa produint la desbandada de l’exèrcit enemic.


   La Batalla s’ha acabat, el sol comença a amagar-se darrera de les muntanyes de la Serra Morena, la tropa cristiana torna al seu campament al Pas de Despeñaperros, es l’hora de preguntar per “qui falta”, el retrobament dels coneguts es molt emotiu, els homes més esquerps i feréstecs ploren al conèixer la mort de companys en el combat; estan massa cansats per estar contents per la victòria.

   Pare i fill, busquen al cavaller que els ha ajudat a la batalla; el troben i es donen a conèixer. El templer els ofereix, cecina de vaca, formatge i vi negre de la seva terra, enraonen molta estona en una nit que s’ha tornat plàcida. El Gabriel l’hi explica com es el poble de Sant Boi, del cabalós riu que passa a tocar el poble; la planura del Prat de Sant Boi a llevant i la mar al fons; del Mont Baix a ponent, amb una petita capella al cim; la magnífica serralada que anomenem Montserrat; de la gent... El Jesús, s’interesa i pregunta...i el Gabriel respon.
  
Els catalans no saben com agrair al lleonès la seva ajuda, pregunten si els vol acompanyar, que el nostre es un país d’oportunitats de gent oberta i amable; el templer, que es home de pau, i està cansat de tanta guerra, es queda pensatiu una estona i al final respon que si, que vindrà a Sant Boi, però primer ha de tornat a Ponferrada a acomiadar-se dels pares i anar a buscar els seus dos fills, te moltes ganes de conèixer aquest poble, que com el seu, s’aixeca arran d’un riu.


Gener de 1213


   El Jesús, s’acomiada dels pares, de Ponferrada i del seu país, amb els seus dos fills agafa el camí que mana a Lleó, la capital, cap a ponent el camí porta als pelegrins a Santiago de Compostel·la, ells van cap a llevant, a contracorrent, cap un somni. El pare l’hi ha donat uns eixarts de sarments de la seva vinya, perquè els planti a aquesta nova terra, clavats en uns naps, per que no s’assequin i morin en el viatge.
   
   En arribar a Sant Boi, a causa de les ferides rebudes a la Batalla de Las Navas de Tolosa, el Senyor del Puig, mort.
   
   El Jesús arriba a Sant Boi amb els seus dos fills. El Gabriel, l’atén com un germà.Prop del poble hi ha un mas propietat de les monges clarisses que ostenta el Privilegium Romanum, privilegi el qual permet gestionar-se sense haver de necessitar permís senyorial o episcopal. El mas està fortificat amb una alta i arrodonida torre adossada a la casa, un mur tanca les construccions. Les terres de conreu rodegen el mas, cap el nord i fins el riu hi ha els terrenys plans on hi ha els cultius d’horta. Cap a la muntanya, la del Mont Pedrós, la vinya i cultius de secà: garrofers, ametllers i fruites. El Gabriel i l’Annabel avalen al Jesús davant les monges, perquè es faci càrrec del mas i les terres de conreu.

   El tracte amb el rei i la noblesa proporciona als de Can Farigola prestigi i atribucions, així doncs obtenen del Rei Jaume I el privilegi per a ells i per la resta del poble, de celebrar mercats tots els dissabtes de l’any i dues fires majors, una finals de la tardor i l’altre a finals de maig. A més dels drets de mercat, és a dir, el control de pesos i mesures; el mercat dóna al poble una forta empenta econòmica. La nostra plaça a partir d'aleshores s’anomenarà del Mercadal. Tots els dissabtes bull d’activitat, el Sergi i la Fina de Can Pedra tenen una parada verdures i fruites, la Montse de cal Nap comercia amb plats, olles i cassoles fetes de terrissa i... clar... no poden  faltar els seus exclusius naps; la Marina i la Marta de cala Cosidora, robes d’ús diari i de festa, a més de puntes de coixí i passamaneria daurada; els de Can Boixadera cordes, persianes, cistells i coves de vímet; els de Cal Trull, la Juani i el José, l’oli més refinat; la Lluïsa de les Flors ofereix una abundant parada de plantes remeieres, ungüents i preparats medicinals; cavalls, xais, bous i vaques, esperen els compradors; la carnisseria de la Loli els dissabtes es transforma en una fonda on només entrar ja t’adones que menjaràs bé; nét i polit amb taules i bancs per seure. La Loli serveix les taules i la Mari prepara la teca a la cuina.

   Els veïns de L’Alou, Benviure i Llor, formen un Consell Municipal que més endavant serà conegut com Comú (per resoldre casos d’interès comú) es reunien tots el dissabtes al claustre de l’església.

   Davant els atacs de pirates i sarraïns que ha sofert el poble els últims anys, el rei Jaume I l’any 1257 autoritzà la creació d’un grup armat per vetllar la seguretat de la vila i els camins. El grup es posa en alerta en sentir repicar les campanes, aquest repicar es deia “ so metent” ( metent so). El primer grup armat documentat fou jurat a Sant Boi per tots els cap de casa i pobles de la rodalia; aquest dret ens va donar la potestat d’incloure la campana a la nostre bandera i escut.
   A la Marina el rei li havia encarregat la confecció d’una capa cerimonial de color púrpura, però la reial tela va servir per fer l’ensenya del nostre poble, ella i la Marta li van brodar una campana amb fils d’or que quant el vent feia onejar semblava que toques.

   Les campanes formen par de la nostre vida i els hem posat noms: la Nel·la i la Clàudia a més de convocar-nos a “so metent” anuncien naixements, noces, toquen en cas de foc i a difunts. La Clàudia al migdia sona alegre i ens fa tornar a casa a dinar; qui les fa sonar és la Fabi de Les Salines, una dona incansable i alegre, sempre amb un somriure a la boca; les campanes responen a les seves tibades de corda transmeten el goig o el dolor. La Fabi quant toca a “so metent”, transmet a les campanes tota la seva força, energia i fúria, advertint als que ens ataquen que som un poble unit i fort i que quan es tracta de defensar la gent, el poble ò el país lluitem fins a morir. Quant a les càlides nits d’estiu ens apleguem a raser de l’ermita del Mont Baix,  tots esperem tastar les seves truites, que aixecant crits d’entusiasme, una dona admirable.

   La casa d’Acollida sota l’advocació de Sant Galderic (patró de la pagesia), creix i a més d’acollir pelegrins, aplega a necessitats, menesterosos i malalts. Aviat l’espai es fa petit i l’Annabel fa construir un altre edifici, un hospital. A la porta que dóna al riu arran de la muralla, en un terreny quadrat de tres casals d’ample hi fa aixecar l’edificació, per donar assistència a ancians i malalts. Els coneixements que el Manel de Les Salines va adquirir en el seu viatge a la Còrdova de Maimonides, els posa aquí en pràctica, el seu saber i les cures el situen com a un abanderat de la nova medicina.

   El Jesús empeltà els eixarts, que a finals de març van començar a treure tímides fulles; aquí el clima, més benèvol,va fer que en poc temps aquelles fulles es transformessin en ufanosos pàmpols. Igual que els sarments, el Jesús també arrela en aquesta nova terra. La seva bonhomia i cordialitat el fa molt popular,te molts bons amics entre els santboians a més del Gabriel: el Toni de Queribu, el Miquel del Bori, el Manel de Les Salines, el Fernando el Rotcod i el Jeroni de Can On, són companys seus inseparables.
Es van fer freqüents les seves trobades; la consciència social, la fraternitat, la igualtat entre els homes, la llibertat i l’honestitat, els temes de conversa.
No volien l’imposició  de les lleis divines, de nobles i clero, si no l’ordre de la naturalesa i de l’humanitat

   La importància del saber es va convertir per al grup en una dèria i el descobrir el “per que” de les coses en una necessitat; es van cohesionar i enfortir els lligams entre ells; i van imposar-se transmetre els valors del diàleg, de la reflexió i el saber escoltar, al seu entorn.

  Van donar un nom a la seva germandat i ja que les reunions tenien lloc en un Mas del Llor, van acordar dir-se Maçons.