Sant Boi Segle XIII.
Salut Kompanys.
5 de juliol 2012.
El poble en va ple!, una antiga casa de la Plaça de l’Alou s’ha
ensorrat, els bombers de Sant Climent han arribant al lloc, desprès que
els veïns de la plaça, els hi hagin fet la feina, sembla ser que no hi
ha ferits.
A la casa feia temps que no hi vivia ningú. Al Sergi l’hi agradava
contemplar la sortida del sol des de el terrat cobert del primer pis
encarat al sud, rebia tots els raig de sol del dia. Hi tenia un hort
densament plant de tomàquets, mongetes, porros i viandes. Un galliner
amb pollastres i gallines pota verda i conills per el consum de casa.
Hi passava llargues estones escatant i regant abans que els primers
freds hivernals cremessin amb el seu rigor les últimes verdures. Un cop
collits els darrers caquis començava a preparar la terra per la propera
anyada. Guardava les canyes per plantar mongetes i tomàquets, apilava
els fems en un racó i veia com els dies es feien cada cop més curts. Una
sobtada tempesta i un vent tramuntanal, fan caure l’antiga casa i el
casal de la part posterior de l’hort; Can Farigola, un edifici gòtic
senzill i esvelt de vermellosos carreus, era una joia del naixent estil
del segle XIII, i en un instant, s’ensorren set segles de la nostre
història.
Entre
les runes apareix un llibre... i objectes personals que deurien estar
amagats en algun lloc de la casa i que l’ensorrament ha posat al
descobert. El llibre narra el periple d’un jove, el Dario, que va anar
caminant de Palau al nord de l’illa de Sardenya fins a l’Alger a l’altre
costat, passant per Olbia, Dorgali, Nuoro, Torralba.... aquesta és la
seva aventura, el seu relat.
28 de maig de 1212
Amb la KarKa, una coca aparellada amb veles quadres i un sol pal
havíem salpat del port d’Ostia, proper a Roma, rumb a Barcelona. Havíem
de fer una escala a l’Alger per carregar vins d’aquella prestigiosa
contrada, un comanda que el Miquel del Bori i el Jesús del Llor havien
fet al Paco “el Ximelis”. Però abans d’enfilar l’estret de Bonifaci una
tempesta remena les aigües, el vent sacseja la carregada nau i ens fa
escorar fins al límit. El patró emproa el vaixell a l’onatge i em fa
reduir el velam, no vol que el vaixell es quedi aturat i a la deriva,
vol evitar que la mar li entri pel costat i el posi en un compromís.
Davant nostre es perfila l’isola Maddalena,
potser al seu raser el vent no tindrà tanta força i podrem arribar al
port de Palau i al seu abric esperar que la tempesta es calmi. Amb molta
perícia i domini el Paco enfila la Karka cap el Capo d’Orso, per
posar-se a sotavent de l’isola Maddalena i posar proa al port de Palau.
Ens entenem molt bé amb el Paco, fa temps que naveguem junts i admiro la
seva valentia i coratge en els moments difícils com aquest.
Desprès de tot un dia bregant amb la mar i el vent, la KarKa arriba
al port de Palau. Ha sofert danys al costat d’estribord del buc,
l’arbre, estais i el velam s’hauran de reparar. Els mestres d’aixa de
Palau ens diuen que reparar la KarKa els portarà més de dos mesos. Estar
a terra parat irrita al Paco, la seva vida és la mar, el vent i els
camins que amb el seu vaixell obre sobre les ones. Els ulls els te
petits de tan mirar l’horitzó, l’hi agrada sentir el vent als seus
cabells, que no talla mai mentre està embarcat, i sentir com la mar
passa sota el buc i el timó talla.
Sé del mal humor del Paco quan és a terra i decideixo anar a donar
un tomb pels voltants de Palau. Sempre he vist la terra des de la mar i
ara és el moment de descobrir i passejar per aquest país des de terra.
De bon matí hem poso en marxa i surto de Palau, a la dreta hi tinc Santa
Teresa di Gallura i a l’esquerra el camí cap a Arzachena. Decideixo
anar cap a l’oest a Santa Teresa, a l’extrem nord de l’illa entre el
capo Falcone i el capo Testa. El camí em fa passar per Porto Pazzo, una
estreta i llarga badia on els penya-segats es fonen en vertical al mar.
El paisatge és ple de margallons i atzavares. Davant meu emergeix de
l’aigua l’Isola Spargi, radiant als raigs del sol. Deixo la costa i
m’endinso terra endins. El solitari camí passa per camps de conreu i
petites cases, al veure’m la gent deixa la feina i em saluda amb la mà,
no parlo gaire bé el sard, però la bona voluntat i l’amabilitat de les
persones ens fa entendre’ns. Agafo el camí que va cap a Capo Falcone
però abans d’arribar al cap baixo a una petita cala i em capbusso a les
transparents aigües. La frescor de l’aigua hem fa revifar el cos,
xipollejo com un nen i m’estiro mirant la mar, la ratlla del horitzó
separa els blaus del paisatge. El camí segueix arran de mar, abans
d’arribar al copo Falcone, prop de l’aigua, soldats i picapedrers
construeixen una torre de defensa rodona i fornida, altiva i poderosa.
Dalt dels marlets oneja la bandera de les Quatre Barres, la Senyera
Catalana. El capo Falcone és ventós i solitari, les ones no donen treva i
un i un altre cop, xoquen amb força contra les roques. Des d’aquí el camí
em porta a Santa Teresa. El poble té una gran i resguardada badia.
Tots els dissabtes s’hi celebra un important mercat on els pagesos de
les rodalies hi acudeixen per vendre els seus productes. A la badia hi
ha 7 vaixells dels cavallers de l'Ordre del Temple,fondejats a les seves aigües,ordre creada per Hugues de
Payes i Jofre de Saint-Omer amb el suport de Bernat de Claravall. S’estan proveint d’aliments i d’aigua per
el seu viatge cap a Terra Santa a la conquesta del Llocs Sagrats, ara
sota el poder del sarraïns i del seu capitost Saladí. Des de el mar el
capo Testa sempre m’han atret, els rocams que treuen el cap a les blaves
aigües i la transformen en blanca escuma, els penya segats blancs i
polits per el desgast de la mar i el vent. Estic prop del capo Testa,
passo per una munió de cales de verd maragda; un pescador cala les
seves xarxes a la transparent aigua; el buc del bot es reflecteix al
fons del mar. Em paro i contemplo el paisatge, omplo els pulmons
d’aromes de plantes, flors i de l’aire carregat de sal i continuo el
camí que puja descrivint unes amples voltes. A l’esquerra la vessant
està coberta de flors de tots els colors que creixen en un terra
sorrenc. La intensitat del sol, que la pedra reflecteix, hem fa aclucar
els ulls; sóc dalt del penya segat, la mar s’obre al davant meu, el
mestral bufa suaument i hem fa voleiar els cabells i davant meu:
l’Estret de Bonifaci. Pujo al roquissar, m’assec i contemplo
l’espectacular paisatge, m’hi passo molta estona, acaronat per el vent,
omplint els sentits d’olors i sensacions i la ment d’imatges
perdurables. Vull conèixer aquest país, i la seva gent, no m’ho vull perdre.
10 de juny de 1212.
Palau és el port de comunicació i aprovisionament de les illes dels
voltants. A ponent té unes imponents drassanes on es construeixen i
reparen vaixells i barques de totes les mides. A llevant: la platja, a
la sorra hi descansen les barques de pesca, els pescadors feinegen i
sargeixen les xarxes. I darrera, una filera de casetes construïdes amb
la forma de la badia. Hi ha una plaça on tothom i fa cap. Uns roures,
una alzina i palmeres donen ombra al lloc. Hi ha un hostal que porten
una dona i seves filles; donen menjar i veure a marines, vilatans i gent
de pas; uns homes, asseguts, en uns bancs massa alts i amb les cames
penjant enraonen plàcidament; escolten al que enraona atentament,
després l’un o l’altre dóna la seva opinió. Estic assegut en una de les
taules i relato al Paco la meva anada al Capo Testa i Santa Teresa di
Gallura. L’hi descric el paisatge, la gent que he conegut, els vaixells
del Templers, estic exultant, eufòric i li demano permís per descobrir
aquesta gran illa, la seva gent, les costums i el seu tarannà. Li
proposo trobar-nos a L’Alguer, a l’altre costat de l’illa, jo hi aniria
caminant mentres ells esperen a port que la Karka estgui reparada. El Paco
“el Ximelis” hem mira, es grata el clatell amb la mà esquerra, acluca
l’ull dret i hem diu: `ets molt jove, la terra està plena de perills,
patiré...´Però de sobte hem relata aquell dia quan ell va caure a
l’aigua i que vaig fer la maniobra correcte, en fer virar el vaixell
fermant el timó perquè la KarKa fes un gir de 360 graus, caçant i
amollant els caps de les veles, per posar-me al seu costat i pujar-lo a
bord; al final acaba dient... ` segur que ten sortiràs molt bé, Dario´.
continurà.........
