La Muntanya de Golbes

La Muntanya de Golbes

2 d’agost 1312

  Pleniluni o lluna plena, és la fase lunar que succeeix quan el nostre planeta es troba situat entre el sol i la lluna. La lluna plena del mes d’agost també s’anomena lluna del gra. La segona lluna plena en un mateix mes s’anomena lluna blava. L’opinió popular creia que: dues llunes plenes en un mateix mes, eren signe de benaurances i goig.

  El mes d’agost havia començat sec i calorós, els mosquits i la rendilla tota la tarda havien picat a persones i animals.

  Desprès de sopar ens agrada sortir a la plaça a fer petar la xerrada amb els veïns, les converses banals algun que altre cop es tornen polèmiques, això es al que va succeir aquella nit de lluna plena.

  El Dani de Les Mules i el Sergi de Can Pedra aquella tarda havien arribat de Salàs de Pallars, havien anat a compar cavalls al mercat de bestiar que es celebra aquesta vila pirinenca. Els cavalls d’aquelles valls tenen fama de ser els mes valents i resistents, forjats per la pluja, el vent i el fred.

  Set dies de caminar que els va costar fer el trajecte, de Salàs fins a Sant Boi. El Fernando, en fa massa gra i diu: que l’hi semblen molts dies, que havien anat poc a poc, que ell estaria menys. Al Dani i al Sergi, els va semblar el comentari molt impertinent. S’havien esforçat de valent per baixar els cinc cavalls, les dues egües i els poltres, encara feréstecs.

  El Sergi, el reta : “ vols dir que ets capaç de guanyar-nos a córrer?”.  El Fernando es posa dret i els senyala amb el dit, “ cap dels dos hem podeu guanyar”. El Dani mou el cap i es rasca l’orella, una rialla d’ironia s’escapa dels molsuts llavis  “ens ho hauries de demostrar” l’hi diu.

   A la plaça s’ha fet el silenci i tots mirem al Fernando esperant la seva resposta: “doncs..., a finals de mes..., dintre de 28 dies i torna haver lluna plena, podríem comprovar-ho …... seria massa precipitat fer la juguesca ara, potser esteu cansats del viatge” diu amb sorna i arrossegant les paraules.

  El Sergi, diu “ que et sembla, la sortida a qui a la plaça i avia’m qui arriba primer cim de la Muntanya de Golbes”.

  D’acord, respon el Fernando.

  Se'ns escapa a tots el riure, no ens volem perdre per res del món veure qui arriba primer.

  Fernando el Rotcod exerceix com a metge al convent dels frares franciscans. Fa poc s’han creat unes sales per l’atenció de malalts mentals; son gent que veu el món al revés i proclius a fer disbarats, unes pobres víctimes de la marginació i el rebuig.

  En la seva estada a Còrdova, el Manel de Les Salines va fer amistat amb el Fernando, que també que hi havia anat atret per la fama de Maimònides, autor de dues Guies: La dels Perplexos i  la dels Esgarriats, clau del seu pensament filosòfic.

  El Manel, també s’apunta a la cursa, es veu capaç de guanyar.

  Paco el Ximelis que aquests dies també es al poble s’anima, ell també vol córrer.

  Cadascú fa els entrenaments per la seva banda, el Manel prefereix els camins dels camps de Marina; el Paco els terrenys plans del costat del riu; el Dani i el Sergi fan un i un altre cop el recorregut de la cursa; el Fernando, el camí Ral fins a Sant Climent es el seu preferit;

  La cursa s’ha convertit en el tema de conversa del poble, tots tenim el nostre favorit.     

  Podem portar alguna cosa per sopar allà dalt, proposa la Montse de Cal Nap i tots ens apuntem a portar quelcom, per sopar. El fadrins i fartons del Gaspar no faltaran; tampoc la cervesa de l’Antònia, que tant ens agrada; ni els pastissos de l’Asun, de la Marina o la Lluïsa, ni els millors vins del Jesus i ni les misteles del Miquel, tots esperem amb il·lusió que arribi el dia.

  La sortida, de la cursa, serà a les set de la tarda.

  30 d’agost 1213

 

  Fa dies que la cagarel·la ha entrat a tots els corredors. Tots s’havien sobre estimat massa, i en arribar el moment de la veritat han entrant els dubtes.

  L’ Erich i el Jeroni han anat a Ripoll, els mestres ferrers d’allà donen a les eines de tall un tremp especial escalfant l’acer a més de 700 graus. El Jeroni vol pujar a 1000 graus, per medi d’un gran bufador, per poder crear acers encara més resistents.

  El poble està desert, els corredors a la plaça fan estiraments mentre es creuen mirades entre ells, però no es diuen res, concentrats van fent flexions.

  La Paqui, atenta al rellotge de sol de la torre de l’esglèsia, està apunt de tibar la corda per fer sonar la Nel·la i donar la sortida als corredors.

  Arriba el moment i la campana sona i el seu so s’escampa pel poble i el terme; els cinc corredors surten esperonats i picats en grup compacte, baixen per el carrer de l’Alou, el poble ha quedat buit de persones.

 El Dani es posa al capdavant imposant el seu ritme, els altres no volen perdre ni un pam de terreny, els cors acceleren els batecs, es corre colze amb colze per un terra pla, de moment.  La Paqui baixa del campanar corre-cuita i es posa a corre darrera seu. Els corredors passen pel llindar de l’hort dels de Can Pedra, el Sergi es gira i mira la seva propietat, plantada de remolatxes i farratges per els animals i les més saboroses verdures.

 El terra sec els fa aixecar un núvol de pols al seu entorn i comença la pujada, corrent per el camí Ral que va cap a Sant Climent i Vilanova, passant per el Massís del Garraf.

 El mas del Bori està solitari, les gallines picotejant entre les herbes, el mas fa olor a vi.

 El Miquel a començat a collir els raïms més primerencs per fer-ne vi blanc, desprès els negres i finalment collirà, abans de que glaci, el raïm amb el que farà malvasies i misteles.

  La Paqui, valenta i decidida, segueix al grup de corredors.

  Nosaltres, estem neguitosos dalt del cim i poc a poc, comencem a tirar el camí avall, volem ajudar i donar ànims als corredors.

  Passat el Mas del Bori els corredors giren cap a l’esquerra i comença la pujada a la muntanya de Golbes, tant sols hi haurà un pla abans d’arribar a la font de Golbes, desprès tot serà revolts i pujada.

 El Manel i el Sergi entren en un terreny que els és favorable, tots dos controlen l’esforç, i mentres el Manel inclina el cap i mira al terra, el Sergi, l’aixeca i braceja amb vigor.

  El Fernando, sense defallir els segueix, els controla des de el darrera, esperant el moment d’atacar. No se l’hi escapa res, ni quan el primer es girar per saber on són la resta, ni la baixada del ritme del Dani, en passar per la forta pujada de la vinya dels de Can Boixadera, sempre atent i aplicat.

 El pla, abans d’arribar a la Font de Golbes, els agrupa. El Dani, tornà posar-se el capdavant de la cursa, vigorós llença el peu endavant, mentres l’altre el replega amb energia.

 Els roures que donen ombra a la font, es veuen al final del camí.

 El Gabriel i el José estan allà, amb galledes d’aigua per que els corredors puguin beure.

 Els corredors, assedegats beuen amb delit i l’aigua que sobra se la tiren per sobre, i els cinc reprenent la cursa, amb energia renovada.

 El Gabriel i el José els segueixen, corrent al costat seu, donant-los ànins.

 La Paqui  no es para a beure, perdria un temps preciós, els te cada cop més aprop.

 Cadascú pren el revolt de la seva manera, mentres el Fernando, el Sergi i Paco retallen el revolt al màxim, el Dani i el Manel, els agafen més amples, però molt més ràpids.

  Es comencen a trobar amb la gent del poble, que els aplaudeix i es posen a córrer amb ells; els cors dels corredors colpegen amb força la cavitat toràcica, els quàdriceps reescalfats, estan apunt d’esclatar; però ningú es rendeix.

  La Fina de Cal Pedra, corre al costat del Sergi animant-lo.

  La Nuri, crida al Dani “vinga, que tu pots”.

  En compacte grup prenent l’últim revolt, a baix a l’esquerra el nostre petit poble, el delta del riu i Barcelona al fons.

  El cim es aprop, ja falta poc, tothom crida “vinga”, “som-hi”, “ferro” i crits engrescadors.

  Però de sobte, darrera dels corredors apareix la Paqui, que amb fàcils gambades, es va posant al capdavant de la cursa. Ho fa fàcil, i ens engresca a tots: els que corren, no es volen deixar-se  guanyar i els que animen, per lo sorprenent de la seva aparició.

  Tots correm pujada amunt, però la Paqui, es destaca vigorosa i potent; un pal, al bel mig del cim, que delimita els termes de Sant Climent, Viladecans i Sant Boi, es el punt d’arribada.

  Finalment, Paqui la Pastoreta, guanya aquesta pujada a Muntanya de Golbes.

  Tots felicitem a la valenta Paqui, (de va-lenta res) i als braus corredors.

  Tots estem contents, tots estem feliços, el repte ha unit al poble.

  Poc a poc, el sol va caient darrera les muntanyes del horitzó, els nostres feliços rostres prenen els tons daurats dels seus raigs; ens posem al raser del cim, mirant cap el poble i el mar, una llosa de pissarra ens fa de taula, posem les estovalles que han portat la Fabi i la Montse, i la parem amb els pastissos i coques.

  Com sempre s’escolten els comentaris de “serà massa?” ò “en tindrem prou?”.

  La cervesa, entra de meravella aquesta tarda d’estiu.

  Tot està molt bo, extraordinari, per ser honest!!!

  El sol, s’ha amagat, i poc a poc es va fen de nit. Els comentaris de, “que bo que està”, “has provat aquest?”, s’escolten per tot arreu. El Miquel i el Jesus, destapen els seus millor vins, d’olors i sabors prodigiosos.

  Enraonem en grups, paladejant-los i assaborint-los.

  Els corredors, en un grup, ressalten les virtuts, el mèrit i la força dels rivals.

  Els acords de una guitarra ens fan girar i fem silenci; el Gabriel, entona una cançó, que tímidament intentem canturrejar; som actors i espectadors alhora.

  Cançó darrera cançó, s’ha fet de nit, i asseguts al mur de pedra seca, va passant la vetllada.

  El Jesus, ens sorprèn cantant acompanyant-se amb la guitarra, de fantàstiques cançons.

  El Paco, que quan sona una guitarra es transforma, se’ns posa a cantar.

  La Marga, l’amiga de l’Asun, agafa el relleu amb la guitarra, encara ho fa millor.

  La lluna plena, ha començat ha aixecar-se sobre el mar, la boirina li dona tonalitats rogenques, i poc a poc va il·luminant el mar i la nit.

 La llum de la lluna esborra la por a la foscor de l’Asun.

 El Paco ens ensenya una dansa de la illa de Sardenya: ens fa agafar de les mans fen una rotllana i poc a poc es van donant voltes aixecant els braços i puntejant amb la punta dels peus el ritme.

 Però, van sortint propostes cada cop mes esbojarrades, a nosaltres el que ens agrada és saltar i cantar, riure i ballar.

  L’Annabel i les noies es deixen anar, la lluna les toca amb la seva llum i les allibera de les tensions i la rutina diària.

  La Fabi, mana la tropa de noies, les fa posar-se en fila mirant-la, les fa agafar per parelles dels braços i a saltar i a cridar, a veure qui pot més.

  L’eixerida Pastora i la riallera Mari, s’ho passant d’alló més bé.

  Cada cop estem més engrescats i animats, ens sentim molt bé dalt de la nostra muntanya.

  La il·lusió i satisfacció es reflecteixen a les cares de la Marina i la Lluïsa, que observen com la colla balla, mentre la lluna plena s’enlaira darrera d’elles.

  L’Antonia, exultant, salta i crida, balla i riu.

  M’aparto una mica del grup i els observo: les noies i el Toni no paren de ballar i fer xerinola, el Miquel els observa, el Sergi i el Manel fan petar la xerrada, mentre el Gustau assaboreix un nap de malvasia. El Jesus està abstret, potser pensa amb aquell peixàs que tant li va costar treure l’altre dia del riu, el Gabriel i el Gaspart espectadors de primera fila.

  Tots estem feliços.

  Som tant joves com les nostres il·lusions i anhels, i tant vells com les nostres pors.

  Ha arribat l’hora de tornar cap a casa i entre crits i rialles comencem a baixar cap al poble.            

  El camí passa per les nostres vinyes, encarades al sol del migdia, aviat haurem de tornar a pujar, a collir el raïm, les garrofes i les olives, però sempre tindrem en el record d’aquesta nit de lluna plena.

 Ens ho vam passar tant bé, que vam acordar que cada any, en aquesta data, pujaríem caminant o corrent, i ens aplegaríem tots, la nit del 30 d’agost al cim de la Muntanya de Golbes.