dimecres, 15 de febrer del 2012

Va de contes.


-         He hagut de fer un exposició oral al català i per això vaig preparar la seguent historia. 
      He volgut publicar-lo també a la nostra web.
-         Parlaré de les meves filles bàsicament, però també d’amics i com no, de contar contes. Una manera més d’enfortir relacions, com
      la conversa , el joc o altres.

CONTA’M UN CONTE.
-         Tinc dues filles. Quan eren petites, jo estava molt enfainat al meu treball. No disponia de gaire temps per a elles.
-         Les circunstàncies van canviar a pitjor 
      (o potser no), i el poc temps es va convertir en no res. I vaig pensar  que havia de passar més temps amb elles.
-         Vaig haver de fer canvis a la feina i baixar el ritme de treball. També vaig haver d’organitzar uns altres aspectes de la meva vida per apropar-me’n.  
-         Crec que em va sortir bé. He cuinat per a elles. He fet pastissos I els hi he portat a la sortida del col.legi. He estat tot el que he pogut al seu costat.
-         Però del que em sento més orgullós i el que més plaer m’ha produit, ha sigut el conte d’anar a dormir.
-         Quantes nits d’aventures, amb Alí Babá i la cova, el submarí surcant la Coronaria envers les profunditats del cor, els viatges al fons de la Terra i al Espai infinit, les aventures en les jungles i mares entre pirates malaisis i moltes més.
-         Però el més estimat era SIMBAD, SIMBAD EL MARÍ. Els seus viatges eren espectaculars. Els preparatius dels vaixells, els seus naufragis amb el mar embravit i el vent bufant que ens feien sentir en el bell mig de la galerna. Ens imaginaven lluites amb bèsties llegendàries, sempre amb l’ai al cor.
-         Calia una mica de teatre, que jo intentava posar. Però eren la curiositat i l’interés de les oients les que feien l’encís.
-         A vegades estava cansat i la intensitat anava caient i començava a dormir-me quan una veu es queixava i reclamava... Va haber histories mitjors i pitjors...
-         Bé, vam continuar amb els relats fins que les meves filles ho van anant sustituint per la televisió, la Play station o el Xateig en Internet. Van venir els primers tatuatges, els piercings... Donam’m diners per a la disco....
-         Ara, com tots, tenen els seus propis problemes i aficions, però a vegades parlem i recordem amb alegria aquells moments.
-         Fa temps que no practico el contar conts i he perdut la pràctica. Però un dia estava amb els amics al País Basc esperant un tren de San Sebastian que no venia i estaven avorrits. El meus amics són molt de la conya i em van demanar un conte. Em vaig recordar del meu Simbad i els vaig regalar amb un relat. Em vaig enrotllar, vaig dir mig coses del conte mig coses inventades i no vaig saber com acabar. Estava el meu estimat Simbad damunt d’un cim envoltat de precipicis a dintre d’un niu d’àguiles gegants, el ou trencat al seu costat i sobre el seu cap l’ombre de les immenses aus a l’aguait, disposades a llançarse sobre ell i jo no sabia com podria sortir-se’n. Em vaig bloquejar, no podia deixar que aquells ocells esgarrifosos se’l cruspisin, però no se m’acudia com salvar-lo. I de sobte, va arribar el tren de Donòstia amb molta gent i mot de xivarri. Doncs bé, Simbad va saltar àgilment, va agafar el tren i això el va salvar.

5 comentaris:

Gabriel Ruiz ha dit...

BRAVO, BRAVISSIMO,caro Toni.

Ets un màkina, neng

Anabel ha dit...

Hacia mucho tiempo que no escribías ,pero la espera ha valido la pena. Eres un ¡crak!!!!

Antònia ha dit...

Ostres Toni, m'ha tornat a emocionar!!

T'he de rectificar en una cosa...i es que Si que vas acabar el conte si... i era molt llarg i molt emocionant!. ens vas tenir allà a l'andana del tren la mar de distrets (SImbad... que si la muntanya, que si el drac, que si el desert...) i d'alguna manera ens vas fer oblidar els nervis! Moltes gracies altre cop!!

Ets genial... et trobàvem a faltar! Visca d'inspiració.


Antònia

pep ha dit...

Recordo molt bé aquell matí de diumenge a la estació de Oiartzun, vam perdre el tren per molt poc, i per l'altre tren faltava mitja hora, feia vent i fred ens vam resguardar sota una marquesina, l' Antònia ens va fer obrir la boca i ens va administrar unes gotes de Rescate, com l'au que alimenta als pollets, i després el teu conte, explicat poc a poc amb gestos i silencis, vas anar captant la nostra atenció, i fen-nos sentir Simbad.
L'entrada del tren a l'estació, ens va tornar a la realitat, i ferms vam pujar al tren per anar a córrer la Behobia /Sant Sebastià!!!!!!!
La resta de KarKamals, segur que els agradaria escoltar-lo.
Molt bé, papa Toni.

Juany ha dit...

habia una vez un cuenta cuentos...tu cuento particular me ha emocionado sobre todo el final feliz, te salvo el tren. pero hay muchos cuentos esperando en los andenes ,caminos ,rutas,travesias ,carreras , animo para seguir querido amigo Toni y chapó.
Juany.