11 - Montserrat I

  Sant Boi Segle XIII.

  

   El Paco i el Dario han sortit a pescar, han anat a calar les xarxes a la desembocadura del riu. Els nutrients que el riu porta als peixos els sap a glòria. De sobte, però el mestral entra amb força i els va arrossegant mar endins, el Paco baixa la vela i llença l’àncora al mar. Això fa que la barca s’aproi al vent, i que freni la seva deriva. S’adormen al fons de la barca, però de sobte el Paco es desperta i mira cap a garbí, la mar està coberta de veles, les veles són de vaixells àrabs que de ben segur tornen per saquejar i per venjar-se de l’última ràtzia. El Dario es posa dret, la por el paralitza, el Paco crida:`als rems Dario!’. S’asseuen al banc, agafen els rems, posen els talons a les quadernes del bot i comencen a bogar. El Dario s’esforça tot el que pot, el patró el tranquil·litza  `tingues calma noi, la platja està molt lluny’ i el Paco li marca el ritme amb la veu. A la costa es perfila una muntanya amb un immens pi arrelat al seu cim, el patró enfila la proa del bot cap a l’arbre, una lleugera brisa infla la vela i els fa progressar. Es fa de nit i la lluna plena els obre un camí de llum sobre l’aigua, les mans i genolls noten l’intens esforç, però poc a poc la costa es va apropant. El mar s’estreny, estan a la desembocadura del riu i la corrent en contra no els fa progressar tot el que volen. Amaguen la barca en uns canyars i comencen a córrer cap al poble, la lluna il·lumina el campanar de l’església; estan aprop i la pujada del carrer del Riu els demana l’ultim esforç.

  
  El Berni, el gos del Sergi de Can Pedra comença a bordar, està avisant al seu amo de fets que encara tenen que passar. El Paco i el Dario arriben esgotats a la  plaça, criden però no els surt ni un alè de veu, `moros a la costa´diu al final el Paco, un i un altre cop. Beuen amb delit d’un càntir que els ofereix la Pastora del Bori. Poc a poc la gent va sortint de les seves cases i s’agrupen al voltant del Paco i del Dario.  La mala noticia corre de boca a orella per tot el poble i un crit surt de les nostres goles `tornarem a plantar-los cara!´, ens engresquem els uns als altres, el Gaspar de Can Boixadera, diu `hem de tenir calma, no ens atacaran fins demà al mati, ens convé descansar i menjar, demà serà un dia molt llarg, no descansarem i no menjarem quan voldrem, aneu a casa jo vaig a enfornar el pa i demà al mati el tindreu a les vostres cases´, el Gaspart te raó, anem cap a casa a descansar. El Gaspar fa temps que està fent probes amb uns pastissos amb poma i fruita confitada i aquest cop en farà molts i demà serà un bon dia per que tots els tastin, els hi posarà el nom de `fadrins´, en homenatge de totes les dones i homes, que lluitaran i defensaran el nostre poble.  

   La Pastora s’estira al llit i s’adorm, però un mal son la sobresalta, en somnis veu com els àrabs entren al poble i hem de fugir tots a corre cuita, ho arrasen i ho cremen tot, hem de deixar-ho tot per salvar les nostres vides. I la Verge? l’hem de deixar?, desperta del somni i surt a la plaça i crida, `hem d’amagar la Verge, que els moros, no la trobin!!!!!´ Sortim a la plaça un altre cop, potser demà serà  un dia molt llarg, però aquesta nit deu ni do... El Sergi de Can Pedra, diu `jo conec una cova a dalt aquelles muntanyes, en un lloc de difícil accés, un heura n’amaga l’entrada. És un lloc segur, jo la portaré´, el Dani de les Mules, diu `jo vindré amb tu´, `i jo´diu el José de Cal Trull. Els tres són valents, forts i agosarats. El Dani va a buscar la seva millor mula, la Parda i li posen les alforges per dur a una banda la Verge i l’altre el tron, però potser és massa d’hora per la Parda que engega un seguit de guitzes, que per poc envien a la Verge a terra, un crit unanim surt de la plaça i el Dani agafa a la Parda per les morralles i la traquil·litza, el Sergi diu, `no podem córrer cap risc, jo portaré la Verge a la esquena´. Amb cordes li lliguen la Verge al dors, el Dani carrega amb el tron i els tres surten per la porta de ponent cap el convent dels frares franciscans, i d’aquí per la vora del riu cap a la muntanya. La Verge, pesa molt i les cordes comencen a encetar la pell dels valents homes que arrenquen fanal dels marges, en fan manyocs i els col·loquen entre la pell i les cordes per apaivagar-ne el dolor. Es van passant per torns la pesant i dolorosa feina, agafen dues branques per recolzar-se i per que els ajudin a progressar, tant sols la responsabilitat i la fe els fa tirar endavant. Volen enllestir la feina quan abans millor per tornar al poble, saben que fan falta; en el seu camí, aniran passant per un rosari d’ermites, a Olesa, Esparraguera, Collbató una breu parada a cada una d’elles i som-hi. La pujada a la muntanya es fa per un camí estret i de vertigen, però res detura als tres valents, intrèpids i herois kompanys; es miren com preguntant-se `estàs cansat? ´i amb la mirada l’altre respon, `jo no, i tu?´ i pel costerut camí aniran amunt i avant sempre avant.

  
  Fa dies que el Jeroni de Can On, i l’Erich de Can Boixera estan tancats a les golfes de casa dels On, treballen sobre un nou invent del Jeroni. L’avi del Jeroni narrava contes a la vora del foc als néts i un dels contes, el que més recorda, era d’un afable drac. El Jeroni amb l’ajuda de l’Erich, vol donar vida al drac del conte del seu avi. Vol fer-lo volar i que tregui foc per la boca. El disseny és molt bàsic, un xassís fet de branques de castanyer li donarà solidesa i elasticitat; per comandar-lo portarà dos seients en línia, el davanter serà el del conductor i el de darrera el del timoner. L’entesa dels dos és vital per que el vol tingui èxit. Les ales fetes amb fusta de lledoner (semblants a dels falciots) l’hi donaran velocitat al caure en picat i maniobrabilitat en la traçada dels girs; finalment dos volants de compensació a la part interior de les ales donaran estabilitat als girs tancats.  El cap del drac pujarà quan el Jeroni, al recolzar-se al respatller del seient accioni unes politges, i al deixar de fer pressió i tirar el cos cap endavant el drac abaixarà la testa. La cua del drac serà el timó, l’Erich la farà anar amunt o avall, a la dreta o esquerra depenent de la direcció, l’elevació o la inclinació. Unes bótes plenes d’esperit de vi seran el combustible que, junt amb unes manxes que l’Erich accionarà amb el peus, injectaran aire als conductes i la mescla en sortir farà que per la boca tregui foc i l’alè olor de sofre. La Marina també està involucrada en els acabaments del drac, l’hi farà la pell!!!. El cobrirà amb unes teles verdes, del color de les olives arbequines, que fixarà molt fort al xassís. Al dors, coll i cap li donarà unes tonalitats més fosques; dues banyes darrera les orelles, remataran la testa; uns enormes ulls sobresurten sota el front, les obertes narius amb els forats vermells i la boca amb esmolades dents deixaran caure una bavejant i llarga llengua. L’Erich, ha forjat unes urpes d’esmolades ungles i per al final de la cua un punxó que el sol farà lluir quan el drac caigui en picat. La Marina també posarà polaines a les urpes del drac, les plomes dels pollastres pota verda de Sant Boi, la millor raça de tota la Mediterrània, guarniran les urpes.


  Estem llevats d’abans que el dia ens desperti. Aquest 13 de maig de 1212, serà un dia vital en la nostre vida i la del nostre poble, no serem 315 ciutadans, serà el poble de Sant Boi el que planti cara els enemics i al futur. El Gaspart ens sorprèn i emociona amb els fadrins, està molt content. Després de fer un bon esmorzar... ja tornem a ser-hi!!!!, tanquem i falquem les portes i tots cap al seu lloc. Els àrabs, aquest cop, porten llargues escales per pujar als murs. Estem preocupats, l’ultim cop la decisió de la Loli d’atacar-los per sorpresa, i l’empenta de tot el poble ens va portar a la victòria, ara la quantitat d’atacants multiplica per deu els habitants del poble, el nostre futur esta fotut; abans de sortir de casa dono una ultima ullada al lloc, que durant dos-cents anys ha estat la casa familiar. La taula en la que hem esmorzat avui al matí la va fer el meu besavi cent anys enrere, d’un centenari cirerer. En ella hem menjat, enraonat, discutit, celebrat grans esdeveniments i s’hi han donant cops de punys d’autoritat, ha estat el centre de la nostre vida. La cuina està endreçada, la Marina ha escombrat el terra i ha rentat els plats com cada dia; els cavalls, al veure’m palplantat a la porta de sortida hem miren curiosos, surto a la plaça i m’uneixo als meus kompanys.

  
 Tots estem als nostres llocs, el canó del Jeroni està carregat i apunt de disparar.  Als grans esdeveniments sempre hi ha qui diu les paraules que la historia ens en farà memòria i aquest cop es la Pastora qui puja a la muralla i ens crida,`kompanys, guanyar significa no tenir por a perdre, anem a lluitar i a guanyar´.

  

 Continuarà...