Salut Kompanys.
El diumenge, el pronòstic del temps feia preveure un temps agradós al matí, i a mitja tarda podia haver-hi risc de xàfecs i tempestes al Pirineu; els que vivim a ran de mar, no entenem que al Pirineu el temps pot ser tan canviant.
Al arribar al lloc on aparquem els cotxes, les boires tapen els cims de les muntanyes, pugem per un corriol, al costat per on el Ter baixa, es diu el Solei Bonic. El riu neix a Ulldeter, al raser del Gra de Fajol de Baix i de Dalt.
La pujada és suau al principi. Abans d’arribar al coll de La Marrana, la pendent es fa més forta i bufa el vent. En arribar al coll el vent s’engresca i busquem el raser del Coll per esmorzar, el vi que ha portat el Toni beneeix l’acte; pugem un altre cop al Coll, el vent bufa amb més força, els guants i el buff es fan imprescindibles i les jaquetes necessàries; el vent ens fa dubtar de la nostra força. No vam pujar tots al cim, tampoc hi érem tota la Kolla. Pot ser La Muntanya, ens vol veure a tots i no a uns quants; si hi anem tots segur que ens prepara un dia agradable i tranquil.
Les meves fotos aqui i las d'en Gabriel aqui
Josep
Sant Boi Segle XIII
A la part assolellada de la muntanya, el camí puja enganxat al rocam. Molt amunt casi dalt, el Sergi es para i diu:`hem arribat kompanys´. Una frondosa heura s’arrela a la roca, darrera d’unes mates de romaní, el Sergi s’endinsa, aparta l’heura i desapareix al seu darrera. Davant seu s’obre una sala oberta al cel, les verticals parets li donen forma rodona; al bell mig, una pedra marca el centre de la sala. El Dani suggereix de fer-li un altar amb la pedra central i amb pedres, tots tres piquen i l’aplanen a cops. Col·loquen el tron i asseuen a la verge, es fan enrere unes passes i miren el conjunt; la imatge rep la llum del sol que reflexa la pedra, fent-ne ressaltar la cara i les mans, els daurats es transformen en raig de llum i el tron es fa més reial. La benedicció de la Mare de Déu o el goig de la feina feta transformen als nostres kompanys, d’homes cansats en homes contents, d’homes en herois!!.
Les portes de les golfes de Can On s’obren de cop i ens fan girar cap allà, el drac treu el cap pel balcó, d’un salt puja a la barana, respira i l’alè es transforma en foc. La por silencia la plaça, fa bategar les ales a l’aire, s’inclina endavant i comença volar. L’ombra amaga el sol, fa dues passades en vol rasant que ens emmudeix a tots, sentim el so de les ales tallant l’aire. Fa un gir cap a la dreta per agafar alçada, bategant les ales amb poderós ritme, fins convertir-se en un punt en el cel, plega les ales al costat del cos i gira per entrar en picat cap a les muralles del costat del riu, com un estel fugaç travessa el cel, amb les urpes toca les capçades dels pins i com un llamp enfila cap un grup de pirates que estan apunt de prendre el te matinal. Amb les urpes enganxa la tetera i inicia una volta sobre l’ala en un viratge ascendent seguit d’un viratge amb canvi de direcció de 180 graus per deixar caure la tetera al bel mig del foc. Els volants de compensació funcionen de meravella, el Jeroni riu satisfet i l’Erich calla, vol viure intensament aquest moment màgic. El Jeroni i l’Erich fan aturar amb suavitat el drac damunt la teulada del safareig del poble, els kompanys aparten les teles de sota el coll del drac i saluden cofois. La resta no ens podem creure el que estem veient!!, son l’Erich i el Jeroni. El poble passa d’estar atemorit i tenir por, a ballar i cridar d’alegria.
L’alegria dura ben poc, els moros ens ataquen. Per les escales comencen a pujar a la muralla, amb les forques i llargs pals apartem les escales de la paret i les bolquem, però son tants i tants que no donem abast. Si algun àrab arriba a dalt de la muralla, la Montse de Cal Nap l’espera amb la pala d’escurar la cort dels porcs, cop de pala i cap avall a fer cua. La Pastora dispara des de la barbacana el canó un i un altre cop, el carrega amb el que te més aprop, i aquest cop és un test on hi ha plantat un cactus de llargues punxes, que fa diana al cul d’un moro a qui la Montse acaba de fer baixar per el camí més recte. Però la batalla s’està decantant cap el cantó assaltant i la Mari, crida `ale, ale , ale.............´per encoratjar als defensors, i els moros `ala, ala, ala,...........´ per atemorir-nos.
El Jeroni diu al Erich: `ha arribat el nostre moment de gloria´, `som-hi, Jeroni´diu l’Erich; i de cop apareix el drac, que es fa un lloc entre nosaltres a la muralla, batega les ales, brama i treu foc per la boca, la seva presència paralitza als atacants. El drac obre les ales tot el que pot i es llença al buit, el Jeroni ordena `encén i apunt de llençar les gerres´. El Jesús del Llor els havia preparat unes gerres plenes d’esperit de vi amb un drap que penjava del broc, abans de llençar-les s’encenia el drap i es llençava cap avall, en caure, la gerra es trencava, vessava el líquid i el drap encès calava foc a tot. El drac plana i l’Erich comença a llençar les gerres als àrabs que estan apunt d’escalar la muralla. Els matolls que hi ha prop de les muralles s’estan encenent, i fan entrar en desbandada als àrabs. El Jeroni vol atacar ara als vaixells, fa prendre altura al drac, el fa girar i caure en picat; el cap estirat, les ales plegades i la cua recta; a 100 vares de l’objectiu fa pujar el cap, doblega la cua, s’obre de cames i l’Erich deixa anar el seva etílica carga, aquest cop dues de les gerres més grans. Tot seguit els vaixells comencen a treure fum. Tots estem mirant i admirant, les evolucions del Drac Màgic, que giravolta un i un altre cop, cau en picat, i va llençant les gerres, sembrant el pànic entre els desconcertats àrabs. Les flames s’han apoderat de la meitat dels vaixells i no hi ha prou espai a les altres naus per que hi càpiguen tots el musulmans, que s’apilent com poden per fugir. Des de dalt de la muralla cridem i aplaudim, aquest Drac Màgic i els seus valents pilots.
Obrim les portes i veiem pujar per la Pujada de l’Alou, els nostres herois, el Sergi de Can Pedra, el Dani de Les Mules i el José de Can Trull, els que han portat la Verge a la Muntanya Santa. Arriben d’esma i esgotats, però braus i coratjosos; la festa comença i tot son crits d’alegria i felicitat; l’Antònia, ens dona a veure unes gerres amb un líquid procedent de la fermentació de la civada, que l’Aina après a fer en la seva estada a París. Tots volem provar aquesta nova beguda, estem contents i feliços, el Gaspart ens ofereix fadrins, que si en la guerra ens han fet forts i valents, en la pau ens farà, amables i gentils.
Cridem d’alegria, fort molt fort, `Visca el poble de Sant Boi´, `Visca en Paff, el drac Magic´.
---------------------------------------------------------------------
La Montserrat del Bori, demana a les amigues si volen acompanyar-la a Montserrat a peu, volia fer-ho, tenia la necessitat d’anar a peu a la muntanya per donar gràcies a la Verge. L’hi demana al Martí que faci la ruta de Sant Boi per el riu i fins dalt del Monestir. Havien de ser pocs en aquest peregrinatge, però quan es tracta d’anar a Montserrat tothom s’apunta, de la mitja dotzena de caminants es passa a 19. El 12 de maig 2012 els homes del temps pronostiquen un dia solejat i calorós. A les 5.45 del matí el grup de caminants es posa en marxa cap a la nostra Santa Muntanya, el sol fa apujar la temperatura fins a límits que el cos li costa suportar, però la passió i l’energia en que el grup camina, transforma el cansament en alegria.
El dia 12 de maig 2012, el de l’anada a Montserrat del grup de la Montserrat del Bori, feia 799 anys, d’aquell 12 de maig de 1213; d’aquella pujada de la Verge a la Muntanya per els homes del poble i de la victòria del poble sobre els pirates. Any rera any, el 12 de maig, els veïns del poble de Sant Boi, ens vam aplegar, per anar riu amunt cap a la Muntanya, a veure la Nostre Verge, i rendir-li fervorós homenatge.
A les nostres llargues marxes, als eterns entrenaments, per la Matagalls, de nit o de dia, sempre s’alcem el crit :`on anem´, i el grup respon en força `a MONTSERRAT´, sense donar-nos compte, tan sols fem el que els nostres avis, i els avis d’aquest, feien: caminar riu amunt, fins la cova a veure la Nostre Verge.
La Montserrat del Bori, en va fer arribar aquest poema de Miquel Martí i Pol, que li dona sentit a l’esforç de caminar, sentit al compartir i l’esperança que al final sempre hi trobarem un cel daurat.
El conjunt musical, Gerry and The Pacemakers, van crear la canço, You’ll Never Walk Alone, del poema de Martí i Pol, que els aficionants del Liverpool, van convertir en himne, i abans de començar el partit, canten amb fervor
Caminant, enmig del torb, tingues el cap altiu,
i no et faci por la foscor.
Al final d'aquest torb, ...hi ha un cel ben daurat,
i la dolça cançò dels ocells.
Camina vent enllà, camina pluja enllà.
Tu mai caminaràs sol.
Camina vent enllà, camina pluja enllà.
Tot i que els somnis siguin trencats.
Camina, camina amb l'esperança al teu cor,
i tú mai caminaràs sol,
tú mai caminaràs sol, mai sol.
Miquel Martí i Pol
Les fotos de l'anada aqui
Al arribar al lloc on aparquem els cotxes, les boires tapen els cims de les muntanyes, pugem per un corriol, al costat per on el Ter baixa, es diu el Solei Bonic. El riu neix a Ulldeter, al raser del Gra de Fajol de Baix i de Dalt.