Sant Boi Segle XIII.

    Salut Kompanys.

    5 de juliol  2012.

  

   El poble en va ple!, una antiga casa de la Plaça de l’Alou s’ha ensorrat, els bombers de Sant Climent han arribant al lloc, desprès que els veïns de la plaça, els hi hagin fet la feina, sembla ser que no hi ha ferits.

  A la casa feia temps que no hi vivia ningú. Al Sergi l’hi agradava contemplar la sortida del sol des de el terrat cobert del primer pis encarat al sud, rebia tots els raig de sol del dia. Hi tenia un hort densament plant de tomàquets, mongetes, porros i viandes. Un galliner amb pollastres i gallines  pota verda i conills per el consum de casa. Hi passava llargues estones escatant i regant abans que els primers freds hivernals cremessin amb el seu rigor les últimes verdures. Un cop collits els darrers caquis començava a preparar la terra per la propera anyada. Guardava les canyes per plantar mongetes i tomàquets, apilava els fems en un racó i veia com els dies es feien cada cop més curts. Una sobtada tempesta i un vent tramuntanal, fan caure l’antiga casa i el casal de la part posterior de l’hort; Can Farigola, un edifici gòtic senzill i esvelt de vermellosos carreus, era una joia del naixent estil del segle XIII, i en un instant, s’ensorren set segles de la nostre història.

Entre les runes apareix un llibre... i objectes personals que deurien estar amagats en algun lloc de la casa i que l’ensorrament ha posat al descobert. El llibre narra el periple d’un jove, el Dario, que va anar caminant de Palau al nord de l’illa de Sardenya fins a l’Alger a l’altre costat, passant per Olbia, Dorgali, Nuoro, Torralba.... aquesta és la seva aventura, el seu relat.

28 de maig de 1212

  Amb la KarKa, una coca aparellada amb veles quadres i un sol pal havíem salpat del port d’Ostia, proper a Roma, rumb a Barcelona. Havíem de fer una escala a l’Alger per carregar vins d’aquella prestigiosa contrada, un comanda que el Miquel del Bori i el Jesús del Llor havien fet al Paco “el Ximelis”. Però abans d’enfilar l’estret de Bonifaci una tempesta remena les aigües, el vent sacseja la carregada nau i ens fa escorar fins al límit. El patró emproa el vaixell a l’onatge i em fa reduir el velam, no vol que el vaixell es quedi aturat i a la deriva, vol evitar que la mar li entri pel costat i el posi en un compromís. Davant nostre es perfila l’isola Maddalena, potser al seu raser el vent no tindrà tanta força i podrem arribar al port de Palau i al seu abric esperar que la tempesta es calmi. Amb molta perícia i domini el Paco enfila la Karka cap el Capo d’Orso, per posar-se a sotavent de l’isola Maddalena i posar proa al port de Palau. Ens entenem molt bé amb el Paco, fa temps que naveguem junts i admiro la seva valentia i coratge en els moments difícils com aquest.

   Desprès de tot un dia bregant amb la mar i el vent, la KarKa arriba al port de Palau. Ha sofert danys al costat d’estribord del buc, l’arbre, estais i el velam s’hauran de reparar. Els mestres d’aixa de Palau ens diuen que reparar la KarKa els portarà més de dos mesos. Estar a terra parat irrita al Paco, la seva vida és la mar, el vent i els camins que amb el seu vaixell obre sobre les ones. Els ulls els te petits de tan mirar l’horitzó, l’hi agrada sentir el vent als seus cabells, que no talla mai mentre està embarcat, i sentir com la mar passa sota el buc i el timó talla.

    Sé del mal humor del Paco quan és a terra i decideixo anar a donar un tomb pels voltants de Palau. Sempre he vist la terra des de la mar i ara és el moment de descobrir i passejar per aquest país des de terra. De bon matí hem poso en marxa i surto de Palau, a la dreta hi tinc Santa Teresa di Gallura  i a l’esquerra el camí cap a Arzachena. Decideixo anar cap a l’oest a Santa Teresa, a l’extrem nord de l’illa entre el capo Falcone i el capo Testa. El camí em fa passar per Porto Pazzo, una estreta i llarga badia on els penya-segats es fonen en vertical al mar. El paisatge és ple de margallons i atzavares. Davant meu emergeix de l’aigua l’Isola Spargi, radiant als raigs del sol. Deixo la costa i m’endinso terra endins. El solitari camí passa per camps de conreu i petites cases, al veure’m la gent deixa la feina i em saluda amb la mà, no parlo gaire bé el sard, però la bona voluntat i l’amabilitat de les persones ens fa entendre’ns. Agafo el camí que va cap a Capo Falcone però abans d’arribar al cap baixo a una petita cala i em capbusso a les transparents aigües. La frescor de l’aigua hem fa revifar el cos, xipollejo com un nen i m’estiro mirant la mar, la ratlla del horitzó separa els blaus del paisatge. El camí segueix arran de mar, abans d’arribar al copo Falcone, prop de l’aigua, soldats i picapedrers construeixen una torre de defensa rodona i fornida, altiva i poderosa. Dalt dels marlets oneja la bandera de les Quatre Barres, la Senyera Catalana. El capo Falcone és ventós i solitari, les ones no donen treva i un i un altre cop, xoquen amb força contra les roques. Des d’aquí el camí  em porta a Santa Teresa.  El poble té una gran i resguardada badia. Tots els dissabtes s’hi celebra un important mercat on els pagesos de les rodalies hi acudeixen per vendre els seus productes. A la badia hi ha 7 vaixells dels cavallers de l'Ordre del Temple,fondejats a les seves aigües,ordre creada per Hugues de Payes i Jofre de Saint-Omer amb el suport de Bernat de Claravall. S’estan proveint d’aliments i d’aigua per el seu viatge cap a Terra Santa a la conquesta del Llocs Sagrats, ara sota el poder del sarraïns i del seu capitost Saladí. Des de el mar el capo Testa sempre m’han atret, els rocams que treuen el cap a les blaves aigües i la transformen en blanca escuma, els penya segats blancs i polits per el desgast de la mar i el vent.  Estic prop del capo Testa,  passo per una munió de cales de verd maragda; un pescador cala les seves xarxes a la transparent aigua; el buc del bot es reflecteix al fons del mar. Em paro i contemplo el paisatge, omplo els pulmons d’aromes de plantes, flors i de l’aire carregat de sal i continuo el camí que  puja descrivint unes amples voltes. A l’esquerra la vessant està coberta de flors de tots els colors que creixen en un terra sorrenc. La intensitat del sol, que la pedra reflecteix, hem fa aclucar els ulls; sóc dalt del penya segat, la mar s’obre al davant meu, el mestral bufa suaument i hem fa voleiar els cabells i davant meu: l’Estret de Bonifaci. Pujo al roquissar, m’assec i contemplo l’espectacular paisatge, m’hi passo molta estona, acaronat per el vent, omplint els sentits d’olors i sensacions i la ment d’imatges perdurables. Vull conèixer aquest país, i la seva gent, no m’ho vull perdre.

10 de juny de 1212.

   Palau és el port de comunicació i aprovisionament de les illes dels voltants. A ponent té unes imponents drassanes on es construeixen i reparen vaixells i barques de totes les mides. A llevant: la platja, a la sorra hi descansen les barques de pesca, els pescadors feinegen i sargeixen les xarxes. I darrera, una filera de casetes construïdes amb la forma de la badia. Hi ha una plaça on  tothom i fa cap. Uns roures, una alzina i palmeres donen ombra al lloc. Hi ha un hostal que porten una dona i seves filles; donen menjar i veure a marines, vilatans i gent de pas; uns homes, asseguts, en uns bancs massa alts i amb les cames penjant enraonen plàcidament; escolten al que enraona atentament, després l’un o l’altre dóna la seva opinió. Estic assegut en una de les taules i relato al Paco la meva anada al Capo Testa i Santa Teresa di Gallura. L’hi descric el paisatge, la gent que he conegut, els vaixells del Templers, estic exultant, eufòric i li demano permís per descobrir aquesta gran illa, la seva gent, les costums i el seu tarannà. Li proposo trobar-nos a L’Alguer, a l’altre costat de l’illa, jo hi aniria caminant mentres ells esperen a port que la Karka estgui reparada. El Paco “el Ximelis” hem mira, es grata el clatell amb la mà esquerra, acluca l’ull dret i hem diu: `ets molt jove, la terra està plena de perills, patiré...´Però de sobte hem relata aquell dia quan ell va caure a l’aigua i que vaig fer la maniobra correcte, en fer virar el vaixell fermant el timó perquè la KarKa fes un gir de 360 graus, caçant i amollant els caps de les veles, per posar-me al seu costat i pujar-lo a bord; al final acaba dient... ` segur que ten sortiràs molt bé, Dario´.

continurà.........