Deodades i beguines.

Sant Boi Segle Xlll

   Llegint el diari l’altre dia, la Marta,va topar amb la noticia de la mort de l’última monja beguina, sabent que aquestes coses m’interessen, m’ho va fer saber.

La crònica del diari deia això: “Va morir mentre dormia sense saber que tancava l'última porta de l'existència de les beguines. La germana Marcella Pattyn, morta el 14 d'abril 2013, als 92 anys, era l'última representat d’una de les experiències de vida femenines més lliures de la història. A l'Edat Mitjana, entre la rigidesa dels estaments religiosos, van començar a aparèixer comunes d'aquestes dones que anaven per lliure, eren democràtiques i treballaven per obtenir el seu propi aliment i fent tasque caritatives.       Eren comunitats de dones espirituals i laiques, lliurades a Déu, però independents de la jerarquia eclesiàstica i dels homes”.

   La història amb va interessar, i vam topar que a Sant Boi, al segle Xlll, hi va haver una comunitat de dones, amb aquests principis a l’ermita de Santa Maria de Sales, al Camí Ral, entre Sant Boi i Viladecans.

    Durant els segles X i Xl hi hagué, en els comtats catalans, dones dedicades a la vida religiosa, i que no estaven subjectes a les institucions monàstiques; eren les anomenades deodates (dades a Deu), dones que exercien com activitat essencial, la dedicació a la vida religiosa, l’esforç a captar  i tasques caritatives, amb malalts i gent poc afavorida.

   Les deodates eren dones, solteres, casades o vídues i podien sortir de la comunitat en el moment que elles ho desitgessin.

   En un document de l’any 1305 es fa referència que aquesta comunitat ja estava cuidant l’ermita l’any 1275, la seva majorala era Ròmia de Mira. Les dones, possiblement eren nascudes a la zona, filles de la noblesa o burgesia del lloc. La comunitat, no va ser mai superior a cinc dones. Administraven el seu patrimoni, compraven i venien sense demanar permís al bisbe de Barcelona, ni al senyor del Castell d’Eramprunyà, una autonomia total.

    En el segle Xl en aquesta àrea de la dreta del Llobregat, la dona tenia un clar protagonisme públic al marge del marit, pare o fill; en aquest període de repoblació de la zona, la dona era propietària de terres i comprava i venia i figurava sempre amb el seu nom propi, independent del seu marit. Cosa que segles més tard, no seria així, amb la pujança del poder feudal i de l’esglèsia.  

   Les donacions que rebien i els cens que cobraven les va portar a enemistar-se amb el rector de Sant Climent, Guillem de Cànoves, que deia “que no era convenient o que era inapropiat que unes dones/deodates poguessin gaudir d'uns drets/privilegis que no els corresponia ni per sexe ni per funció”.

   Les deodates i les beguines, van ser dones d’una entrega total als altres, potser que aquest esperit de captar, d’entrega i esforç el van heretar, aquestes altres dones, també de la dreta del Llobregat, les dones “del sis per cent d’aigua”, que durant un any es van implicar, amb l’organització Intermon Oxfam, amb un gest solidari per captant diners i escampar els valors d’aquesta ONG, amb una llarga i emotiva caminada final, de Olot fins a Sant Feliu de Guíxols, recordant l’esforç que la gent del Sahel, ha de fer per anar a buscar, la preuada aigua.

   Que no quedin en oblit les deodades i les beguines, i el missatge de les dones del  “sis per cent d’aigua”. Que no caigui en terra erma la seva llavor, que un rajolí d’aquesta preuada aigua, faci creixa l’arbre de l’esperança per la gent del Sahel.

Josep KarKamal