La Gallina Pelada. Serra d'Ensija.

Salud Kompanys.

  El diumenge, 19 de maig, pujarem a la Gallina Pelada, a la Serra d’Ensija, una muntanya amb un nom força curiós i de no massa alçaria, 2315m, des d’el seu arrodonit cim, es pot veure la major part de Catalunya.

  M’agradaria explicar-vos el que ens podem trobar, al llarg de la caminada.

  Estic segur, que quan  tornem a veure el Pedraforca, els records de la nostre mítica pujada ens vindran a la memòria, això ens encoratjarà.

  Quan deixem els cotxes, la fresca del matí, ens posarà en alerta, al principi ens haurem d’escarrassar, el camí es costerut  i mal endreçat. El espès bosc de pi roig i negre, ens acompanyarà una bona estona. Del pi roig, les trementinaires extreien la resina per fer-ne trementina, que servia per alleujar dolors, cops i curar picades d’escurçó i úlceres.

  Si escolteu cançons i melodies en passar prop d’el barranc de la font d’Ensija o de l’amagada Font del Orri, son dones d’aigua o nimfes, son éssers que prenen forma de belles donzelles, d'ulls blaus o verd maragda, amb llargues cabelleres i vestides amb vaporoses túniques, continueu el camí , no els hi feu cas.

  A mesure que anem prenen alçaria, el bosc es farà mes clar, fins a desapareixa. En fondràs la neu hivernal, la muntanya es vesteix de verd i els ramats de xais de la raça Xisqueta i les vaques de la Bruna, omplen  les vessants de les  muntanyes.

  Mes amunt prop del cim, ens podem topar amb el comte Arnau, cavalcant sobre un cavall negre i el seu seguici de gossos, amb el cadàver de la seva estimada Riquilda en braços, buscant un cingle per estimbar-se. “Cavalca, que cavalcaràs i mai t'aturaràs” narra un  romanço de l’època. En temps passats, es va erigir una creu de ferro, per guardar el lloc i als viatgers de fets satànics i diabòlics.

  El refugi es el paradís, quan a la tarde, el cel descarrega sobtades tempestes.

  El cim, es molt ampli i arrodonit, una creu santifica el lloc, ha arribat el moment de meravellar-nos amb l’extraordinari paisatge. Al fons, a l’horitzó, ells colls de Pal, pas de comunicació amb França, i el de Pendís que comunica el Berguedà amb la Cerdanya. El petri bloc d’el Pollegó Inferior del Pedraforca i la Serra del Cadi, orientats al nord; al sud,el Massís de Montserrat i mes cap a llevant, el Massís del Montseny. A baix, el Prat del Portell, una taca verda rodejada d’arbres.

 Guardem el moment en la nostre memòria, un dia els nostres records seran la nostra riquesa.

  Hem de començar a baixar, el camí careneja i mana cap a la Roca Blanca, sempre tindrem el Prat del Portell a la vista.

  Un immens arbre ens barra el pas, fa anys una tempesta hivernal el va arrencar i tombar, la capçada ha desaparegut, la soca i el tronc resisteixen encara. Quan l’arbre tenia l’alçada d’un home, d’això fa 275 anys, els pastors de Tarragona venien en transhumancia a pasturar per aquests paratges, i en tornar a casa explicaven, que havien vist un estol de bruixes volar, amb escombres i forques, per la enforcadura del Pedraforca, i una d’elles era la Xoxeta d’Altafulla.

  Un pedregam, ens recordarà la tartera del Pedra, haurem d’anar amb compte.

  Si trobeu un canut de canya, tapat amb un tap de suro, no l’agafeu, podria està ple de menairons, uns homenets menuts com caps d’agulla, i d’una força gegantina, us atabalarien eternament, dient  “què farem ? què direm ?” per que els maneu feina, i us farien tornar boixos.

  Des de el Prat del Portell, perfilant-se en el cel, veurem els penya-segats de la Roca Blanca.  

  El camí, ara una pista forestal, entre boscos de pi negre i roig, ens portarà un altre cop als cotxes,

  Pastors, bruixes, llegendes, trementinaires, dones d’aigua, menairons, pobles de somni, flors i plantes remeieres, muntanyes, carbó, romànic, mel, trobadors, boscos …això es el Berguedà.

  El riu Llobregat, neix al Bergedà, a Castellar de n’Hug, i desemboca prop del nostre poble, Sant Boi de Llobregat, poble i riu estem units.

  Si un dia voleu tornar, tant sols heu de seguir el riu amunt, i arribareu al Berguedà.

Som-hi Kompanys !!!

Les fotos son del Gabriel