Poso una petita crònica una mica retardada que ens mantingui
el record dels fets.
Participants: La Meri, la Mari, l’Antònia, l’Asun, la
Marina, el Fernando, en Josep i el Toni.
En principi, l’objectiu era arribar a Coma de Vaca i
depenent de les forces, continuar fins a Núria o tornar pel mateix camí. Val a
dir que vam assolir els dos.
Abans, quan vam creuar Ribes de Fresser vam saludar al amic
fruiter de la Marina i el Josep. Cada vegada que passem en dissabte, coincidint
amb el mercat al carrer, el veiem i el saludem. Ell, crec que encara no ens ha
reconegut, jeje...
Vam aparcar poc abans d’arribar a l’estació de Queralbs,
just a la dreta d’una revolta de la carretera on es pot agafar el camí des del Pont de Daió, anant per la vora del riu Fresser cap al refugi de Coma de Vaca.
De principi va ser molt ombrívol, vorejats de bosc i soroll del aigua, cosa que ens va suavitzat
la pujada fins que després de creuar la corrent per un pont vam esmorzar a les
dues horetes aproximadament.
Vam continuar pujant i a poc a poc, la vegetació ens va anant
abandonant i el sol molestant més. L’Antònia no es trobava molt bé per què
tenia problemes estomacals, però va aguantar, la pujada es va anar fent menys
pronunciada encara que abundaven les roques i pedres i vam arribar al refugi després de creuar de
nou un par de corrents d’aigua.
Al refugi vam prendre unes cerveses i uns ganyps, l’Antònia
es va refer i ja descansats, sortim per un caminet darrera del refugi a l’altre
banda del riu Fresser cap a Núria per la ruta del Enginyers.
Amb una jornada amb el sol castigant, fem un par de passos una
mica compromesos però que amb l’ajuda de uns cables de ferro se superen amb
comoditat. Un isard que veiem sota una roca més a baix de nosaltres ens mira rumiant
tranquil·lament.
Seguim... Posteriorment divisem un grup de gent que se’ns
apropa en sentit contrari i quina sorpresa al comprovar que són el Dani Osiàs,
el Xavi Navarro i altres nois de la Fundació Marianao. Després de saludar-nos i
xerrar una estona, “Sant Boi es mou!!!”
ens acomiadem i cadascú cap al seu destí. El nostre l’assolim després de
enfortir el pas preocupats per un indici de tempesta que amenaça de apropar-se.
Divisem Núria i baixem pel costat del telecabina de l’alberg Pic de l’Àliga.
Dinem al puesto de pícnic i no triguem massa en agafar el
cremallera a Queralbs acompanyats de la cosina de l’Antònia que està el cap de
setmana allotjada amb la seva parella en una cel·la del hotel del santuari (és rar
el dia que l’Antonia no coneix a algú on va).
Arribats a Queralbs, baixem per la carretera als cotxes i
... cap a casa...
I unes poques de fotos clicant aquí.
2 comentaris:
Molt be narrat fins l'ultim detall.
Molt bé Toni. Ets tot un artista!!
Gent com tu fa que quedi millor per la memòria.
Es podria afegir l'anecdota de les botes del Josep que una hora abans d'arribar se li van esmicolar les dues!!!
Publica un comentari a l'entrada