La Verge

Sant Boi Segle XIII

A l’Alou, a més de la devoció a sant Boi, al entrar a l’església hi havia una petita capella lateral amb una imatge de la Verge Maria. Una talla romànica del segle X feta de fusta de faig donava, al rostre i mans de l’Imatge, una nívia  aparença. La pica de l’aigua beneïda estava just al costat i, al anar a cercar l’aigua i senyar-se, tothom ho feia mirant-la.

L’Antònia de Can Boixera, és natural i creativa. La Lluïsa de Les Flors, sensible i positiva, són amigues. La crema de la imatge les ha trasbalsat, estan assegudes al pedrís de la porta de casa seva, l’Antònia proposa a la Lluïsa: “fes una imatge de la Verge de marbre així el foc no la podrà cremar mai, i jo li faré un tron de fusta de boix on la asseurem”.Els de Can Boixera i els de Can On són menestrals. A la Corona d’Aragó es deien així aquells oficis que es feien combinant tècniques mecàniques i manuals. La Lluïsa ha heretat la traça de l’avi en treballar la pedra; els de can Boixera, de sempre han estat artesans de l’espart i la fusta de boix. 

La idea de fer una Mare de Deu il·lusiona a la Lluïsa, que comença a fer el model d’argila, amb mans traçudes i hàbils dits, dona forma a l’imatge. Abans d’esculpir la pedra s’havia de fer un model; i amb la maquina de treure punts es copiava del model a la escultura. Desprès vindran els detalls del cap, el cos i les mans. Per el rostre, te pensat un rostre hel·lenístic i serè. El record de la seva àvia l’hi ve a la memòria. Motllurarà en fang el seu rostre i serà la imatge de la verge. El cos cobert de rics  i daurats  vestits, dissimularan les formes d’una dona. Amb les mans te pensat, que la dreta porti una esfera símbol de tot l’univers; i la de l’esquerra, amb actitud protectora i de tutela vers el poble. També ha pensat que l’hi asseurà a la falda l’Infant Jesús, amb actitud de benedicció. La Lluïsa es mira les seves mans, les fa girar davant seu, te el palmell petit i dits llargs i espirituals, farà les mans de la Verge amb el model de les seves mans.

L’Antonia també es posa a dissenyar el tron de la Verge, el boix es una fusta de color groguenc i una de les fustes més dures, i treballar-la requerix experiència i molta destresa. Escull els taulons que van sortir dels arbres que es van tallar la tardor dos anys enrere, i s’han anat assecant al cobert de casa seva.

El Paco i el Dario, ja son a Barcelona. Estan desembarcant les mercaderies que porten de Roma. Tots estem esperant al Paco i el seu carregament. La Mari amb les espècies, els seus plats del bulli prendran una nova dimensió; la Marina, amb les sedes i teixits ens empolainarà a tots; la Lluïsa, no dorm pensant amb els blancs marbres de Carrara que el Paco l’hi ha comprat. Durant la seva parada a L’Alguer, Sardenya, també ha carregat vins de Domaine Louis Montemagni, per el Jesus del Llor i el Miquel de Bori; i per la Paqui l’hi ha portat unes copes de finíssim vidre de Murano. Està carregant els  carros per portar-ho tot a Sant Boi. En arribar a la riba del riu tot s’haurà que passar dels carros a la barca, i un cop a l’altre banda de la barca als carros i d’aquí al poble. No tenim un pont que uneixi les dues bandes de riu, les fortes i sobtades riuades i el pla terreny fan que no es pugui ni considerar de fer-ne un. El poble es revoluciona, “ el Paco, ja es aquí”, la canalla va cridant; tant sols una cosa Divina, podria ser més important, que l’arribada del Paco al poble.

Fa deu dies que plou, el camí que puja al poble esta molt malmès,  els mossos han de treure la seva destresa, per fer pujar, per la costa els carros al poble. Es descàrregant els carros, i anem entrant les coses cadascú a casa seva, la Lluïsa vol veure els marbres que el Paco l’hi ha portat,  ell no sap com començar a dir-li que no ha trobat exactament el que ella volia..., que s’havia disparat el preu..., que si aquí..., que si allà..., la Lluïsa es posa les mans als maluc i diu `Paco , ensenyam el marbre que m’has portat d’una vegada´, la porta a un dels carros, una flassada amaga un embalum, la Lluïsa estira la manta, i apareix un bloc quadrat de sis pams de marbre, però el marbre no es blanc sinó negre com la sutge, la Lluïsa obre la boca i es torna pàl·lida, el Paco diu `es finíssim, fantàstic, t’agrada?´, `es negre´, murmura ella; la Lluïsa esperava un marbre blanc com la neu, l'havia somiat, i ara que?.

Porten el marbre al porxo de casa la Lluïsa, de lluny l’observa i el rodeja lentament, la qualitat de la pedra la sorprèn i el color l’atrau, i per primer cop el toca, l’acaricia, veu la Verge en el seu interior, i es proposa fer-la sortir. L’Antònia, ja treballa en el tron de La Verge, daurarà la base dels quatre peus, els laterals i el respatller, farà unes talles de pinyes símbol de la fertilitat i de la vida perenne.

`Una Verge negra?´ es pregunta la Lluïsa en veu alta, `i per que no!´respon. Agafà el punter i comença ha desbastar el material que sobra, amb molt de compte de la matèria que ha de treure, doncs mai en podrà afegir-n’hi desprès. Amb cisells de tall recte i els de tall dentat continuarà la feina.
Va prenent mides amb la màquina de treure punts, no es pot tenir cap error, s’ha d’estar atent i concentrat, però poc a poc la imatge va veien la llum. El treball es dur, la Lluïsa ho posa tot de la seva part, el marbre es deixa fer la feina, ja no es un tros marbre, es una Verge Negra.

Les dues, van daurant amb pa d’or els vestits i les corones, donen els últims retocs a la imatge. S’ha acabat la feina, la Verge ha quedat meravellosa, divina, ni els àngels ho haguessin fet millor, i per fi asseuen la Verge al seu magnific tron de fusta de boix, amb les potes daurades, i les pinyes tallades a les bandes laterals.

Col·locant la Verge a la capella de l’església, tot el poble està aquí avui, admirat i contemplant l’obra de les dues dones del nostre poble, i al entrar a l’església i agafar l’aigua beneïda per senyar-nos, veurem la Verge que un dia van fer la Lluïsa de les Flors i l’Antònia de Can Boixera.

L'atac dels pirates

Sant Boi. Segle XIII.

El Gabriel de Can Farigola, dóna la veu d’alarma. Un estol de veles surten de l’horitzó, no pot ser una altre cosa que els pirates àrabs, que des de l’illa de Mallorca organitzen ràtzies de saqueig a les costes catalanes. Comencen a sonar les campanes amb el toc d’alerta, una gran foguera s’encendrà a la plaça, un cop encesa s’hi posaran branques verdes i humides, per fer un dens i obscur fum negre que alerti a tots els habitants que estan fora del poble. Hauran de deixar el que estan fen, i concentrar-se a la plaça, perquè un perill s’acosta. Tothom te el seu lloc assignat, i tots saben què fer.

El poble te dues portes, la de llevant que va al riu, i la de ponent que dóna als camps. Un cop tothom sigui dins, es tancaran i falcaran les portes. Els  murs posteriors de les cases fan de muralla del poble, és va fer construir forta i ampla, amb un camí que per dalt dóna la volta al poble, i en cas, que l’atac es concentri en una part, els de l’altre cantó, ràpidament, puguin anar d’un lloc a l’altre.

Tots som dins, també les cabres de la Paqui, no hi hagut manera, que les deixés al corral de casa seva, ‘jo soc la pastoreta i he de cuidar del meu ramat’ ha dit.

Els pirates, remunten el riu estirant als seus vaixells amb cordes, i els amarren, a la riba prop de ca la Paqui. El primer són els seus crits barroers , després les fletxes amb les puntes enceses les que passen per sobre els nostres caps i posen en perill les nostres cases i les nostres vides. Però la muralla és solida i nosaltres disposats a tot. La canalla també vol prendre part, són valents i no els fa por res.

Tots estem a les muralles, i no ens donem compte, que una de les fletxes enceses, s’ha clavat a un banc de l’església, l’ha encès i ha calat foc a tot. La proximitat del safareig, fa que puguem controlar ràpidament el foc. L’edifici s’ha salvat però una imatge de la Verge, que el poble li tenia una gran devoció, s’ha cremat del tot.

El Jeroni de Can On, es inventor i savi, l’Erich el Ros es traçut i enginyós, són amics i aficionats a fer coses plegats, entre els dos van construir una gran balista perquè des de dalt de la muralla puguem disparar als atacants. Feta de ferro i fusta però modificada en la part de la canal per on surten les fletxes, el Jeroni va dissenyar un cilindre de ferro, que l’Erich va construir, i així el tir tenia més precisió i abast, però a més de llençar fletxes, també llença troncs, pedres i tot el que passi pel forat del tub. L’invent serà conegut com canó, en memòria al seu inventor, Jeroni de Can On.
 
Anem a casa a buscar les nostres armes, tenim escuts, llances i dagues, però són les nostres eines, les que fem servir per treballar, amb les que ens sentim mes destres. La Loli agafarà la destral d’esquarterar xais, l’Erich el mall més pesant que tingui, el Gabriel l’espasa del seu pare, l’Antònia, els punxons amb els que treballa el boix, la Lluïsa, el martell amb que careja les pedres, la Marina les tisores en que talla els teixits i les sedes, el Gaspar la pala d’enfornar el pa, el Toni el punyal, el Manel les seves llances, i la resta, forques, ganivets, tallants i cadenes. Des de dalt de la muralla l’Asun i l’Annabel, carreguen el particular canó del Jeroni per contenir els malcarats àrabs.

Estem tots tensos, i ens disposem aguantar un llarg setge, però la Loli crida        ‘ataquem-los nosaltres, ara!!’, ens mirem entre nosaltres amb cares d’estranyesa, com?, ara? som pocs i ells molts!!, però la Loli s’ erigeix com a capitana de la tropa, pren la iniciativa i diu ‘formem dos grups, que uns surtin primer per la porta de Ponent, i s’acostin als pirates per darrera, i desprès els altres, surtin per la porta del Riu. Des de la muralla ens cobriran. Els agafarem per sorpresa, i els guanyarem’. Tots fem un crit unànime, estem d’acord, ho farem. La Loli reparteix la gent; el Dani, Fernando, Miquel, aniran amb ella per la Porta de Ponent; per la porta del Riu : el Sergi, Gustau, Manel i José, els fa agafar llances, ells obriran l’atac, i darrera la resta, emparats amb els escuts i les llances apuntant l’enemic.

Cadascú, va cap a la seva porta, s’obre la de la pujada de l’Alou, la Loli mira al seu grup, i amb veu segura diu `som-hi!´, ferms i segurs van trotant camí avall, sonen els timbals que els més menuts fan sonar des de dalt dels merlets, nosaltres colpegem amb les llances el terra, i amb les eines els escuts, poc a poc primer i amb fúria desprès. 


El Gabriel, talla l’aire amb l’espasa, el Jesús agafa l’escut, és el més gran i el que més pesa; ens mirem els uns als altres, amb l’Aina, també ens trobarem junts en arcs de sortida d’altres temps; crido a la Marta, `vine cap aquí ´; tots cridem `ferro companys, ferro Sant Boi´; la porta del Riu s’obre, els de les llancés comencen a tirar avall, primer al pas, trotant desprès, per corre al final, 30 canas abans d'arribar als sorpresos àrabs, s’obren a banda i banda i comencen a disparar les llances amb fúria i força, la resta passà camí avall, els dards volen per sobre els nostres caps, l’enemic recula, l’altre grup, el de la porta de l’Alou, arriba i carrega contra els àrabs, amb empenta i decisió , els escuts ens protegeixen i les llances els fan dissuadir d’atacar-nos, el mall del Erich, fa estralls entre els pirates, amb la destral, la Loli, s’ha obre pas entre els porucs pirates; els fem recular, i no els domem temps a organitzar-se, poc a poc ens anem fen els amos de la situació, els pirates es retiren, pujant als seus vaixells, i marxen riu avall, hem guanyat !!!.  


Tot son crits d’alegria i satisfacció, i plegats pugem cap al poble, estem contens però no satisfets, hem vençut als pirates, però l’imatge de la Verge, a la que el poble tenia tanta devoció, ha quedat reduïda a brases, que dintre de poc seran cendres, estem desconcertats i afligits; hem perdut a la Mare, a qui ens podíem adreçar, a qui podíem recorre quan les coses es giraven, la Lluïsa està abatuda, l’Antònia intenta animar-la, l’Asun se sent culpable, els homes estem ferrenys i callats, tots estem tristos i abatuts....

Fotos de la cursa del Corte Inglés 2012

Ho sent xiquets però no he pogut enganxar a ningú (solament al José Martinez) corrent, i és que la cosa era una mica difícil. Si més no, restan las que us he fet quiets. I ben quiets, que si no, no atino.

Per veure'ls (hi ha també un petit video) cliqueu aquí

Be i avant.

Sant Boi SegleXIII

 

     Bé i avant.

    Em llevo de matí,  miro cap a la plaça, la xemeneia del forn del Gaspar treu un dens fum, les bèsties es remouen als estables, els galls assagen els primers cants matinals. És un matí serè de primavera. M'encanto mirant la plaça, la Montse de cal Nap, va a buscar el pa al forn i es creua amb Marina de cala Cosidora , es saluden: ‘bon dia Montse’,‘bon dia Marina, com anem?’ li pregunta l'una a l'altre, ‘bé i avant’ és la resposta. El Manel de Les Salines, està a la porta de casa seva, la Montse el saluda, ‘bon dia Manel’, ‘bon dia Montse, i la Fabi com està?’, ‘be i avant’, és la resposta, l'Erich el Ros acaba d'encendre la seva farga, la Montse de Cal Nap, passa per davant seu i el saluda, ‘bon dia Erich’, ‘bon dia Montse, com anem?’ ‘bé i avant’ és la resposta, i sempre es la mateixa resposta, "be i avant". La Marina feia poc que la seva mare havia mort, estava plena de tristesa; la Fabi de una mala caiguda, es va trencar el fèmur,  el Manel, està amoïnat, però la resposta sempre és la mateixa "be i avant", és la  consigna de tots el veïns del poble, s’havia de tirar endavant com fos, no hi havia queixa, no és podia defallir mai, són notes de coratge, i valentia.
 
  L'Alou era un règim de propietat, i els aloers tenien el domini ple sobre les cases i les terres; diferent als servents, que eren persones que estaven subjectes al senyor feudal, casi com esclaus.  
 
  El Paco, és un home serè, d’ulls petits i riure franc, sempre content i sempre apunt d’entonar una cançó, porta una gorra vermella de llana que li va fer  seva dona. A la primavera salpa amb el seu vaixell carregat del que els veïns del poble fan, cap a Roma, Nàpols o Gènova. Els hiverns surt amb el seu bot a pescar, no es difícil omplir les xarxes de tota mena de peixos, el poble ho agraeix, i sobre tot la Loli de Cal Carnisser, que avorreix la carn.

  Roma dispara la imaginació del Dario, que ho mira tot i parla amb tothom, el Paco ha d’estirar-lo, sempre apunt de perdre’s. Els mercats el fascinen, l’enrenou i xivarri, els colors i olors... Acaricia les suaus catifes, teixides amb vistoses llanes, voldria anar d’allà on venen, i somriu il·lusionat.

  Ell mercadeig ha estat fàcil, tothom sap de la qualitat dels seus productes, i els han pogut col·locar a bon preu i ràpidament i sobre tot el que ha tingut un èxit aclaparador, són els nap de la Montse de Cal Nap, petits gots fets de terrissa molt popular al nostre poble, però estranys aquí. Roma sempre sorprèn al Paco i aquest cop no ha estat menys, nous palaus s’han aixecat a la ciutat, cada cop més grans i fastuosos. Els dignataris de l’església, criden l’atenció per els color llampants dels seus ropatges i l’ostentació que fan de si mateixos. Les ciutats estats de Florència, Nàpols i Venècia cada cop són més riques i pròsperes, i ho estan acaparant tot. Amb les sedes i teixits no ha tingut cap problema, ha pogut comprar els millors i el preu ha estat del tot just. De les espècies cada cop n'hi ha més, de més exòtiques i estranyes, però amb el marbre, ha tingut tota mena de complicacions. En tenia uns d'aparaulats i els venecians, els hi han fotut als seus propis nassos. L'hi havien encarregat un del més blanc que pogués trobar, però no hi hagut manera de aconseguir-ne cap. Ha entrat en una taverna; no sap què fer... Un home recita uns poemes:

‘Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn’.

Si parla català!!!
Diu el Paco, joiós.
El Paco, es presenta.
Ausiàs March, valencià, contesta l'altre.
Veuen i parlen. El Paco, li explica els seus problemes amb el marbre i l'Ausiàs, coneix on poden trobar-ne. Per fi el Paco compra el marbre, no és el que volia, però ell el troba preciós. El Paco i L'Ausiàs, s’han fet molt amics tenen moltes coses en comú, són dos experts mariners i aventurers agosarats, i a xerrar no hi ha qui els guanyi. S’han fet tan amics que l'Ausias, promet visitar al Paco a Sant Boi, el pròxim cop que vagi a Barcelona.
   
  El Paco observa al Dario des del timó, l'any passat era un grumet, aquest any, ja és tot un home, serà un molt bon patró, i qui sap si un dia comandarà una flota de vaixells, que descobreixi noves terres de llunyanes cultures i capaç de fer onejar amb orgull, la senyera de les Quatre Barres, per tots els mars de la terra.
  
  Tot apunt per salpar Dario, amarres a l’aigua, ordena el patró.
  Amarres a l’aigua, respon ell.
  Desplega tot el velam Dario, que poso rumb a casa.

Sadernes

Tot i que no va vindre en Toni -rapsoda oficial i corresponsal de les nostres guerres-  pulutan no podrem gaudir d'una de les seves exquisides cròniques, aquí penjo les fotos que vaig fer el día de la sortida a Sadernes (AltaGarrotxa), pa disfrue del persona, quan les repasem d'aqui uns mesos.

Salut

Gabriel

L'Hostal de la Mari.

Sant Boi Segle XIII


  Jaume I, el que serà anomenat El Conqueridor, te 13 anys, l'hi han preparat el casament amb Elionor de Castella, que celebrarà el 6 de juny de 1221 a la ciutat soriana d’ Agreda.

  Pere I, el Catòlic  i Ramon VI de Tolosa, havien donat als seus fills en penyora i de bona fe, a Simó de Montfort, per amansir les confuses aigües del problema càtar, el de Montfort, a la mort, de Pere I i la derrota de Ramon VI, se'ls fa seus i els educa.

  El 2 de maig la comitiva Reial es posa en marxa, soparan i faran nit a Sant Vicenç, a l'Hostal de La Mari.
  La Mari, es una dona enèrgica, decidida i voluntariosa, totes les hores del dia les te ocupades, cuinar es la seva feina, i gaudir del bosc la seva passió; s'apunta a tot al que sigui compartir aventures i peripècies amb els seus companys,  corren i caminen per els boscos i muntanyes, alegres i rialles com si fossin adolescents, si no fos dona, hagués estat pardal. A la cuina, transforma el més senzill, amb plats espectaculars i saborosos, les carns i aus adobades amb espècies i herbes aromàtiques, emocionen i extasien a la clientela. Però el seu secret més preuat es el bullit, o bulli com ho anomena ella, una altre forma de cuinar, que ningú es vol perdre. En una època, que es menja per sobre viure, ella fa viure per menjar.  

  Per la tarda, els nois juguen a barallar-se, Guillem de Mont-rodon els engresca a fer-ho amb espases de fusta, i els dos nois s'han animat. Jaume es queda quiet i defensiu, i l'altre  l'hi engega un fort cop a la cuixa, l'ha tocat de ple, però Jaume no s'immuta, la Mari els observa, i desprès de la baralla, es presta a curar-lo. Jaume accedeix, i li fa un cataplasma amb flors i ungüents, i mentre el cura, li diu: 'has d'ésser més flexible, com els joncs, però fort com el ferro, no has de voler rebre sinó atacar, i ara vine amb mi que anirem a córrer per la vora del riu, després farem una tanda de series 500x4, i sobre tot, has d'estirar', i el Rei en Jaume, Rei d'Aragó, comte de Barcelona, comte d'Urgell,  senyor de Montpeller, i el que serà Rei de Mallorca, i Rei València, es posa a estirar, dorsals i lumbars, quàdriceps i bessons, li fa fer tres tandes de 200 abdominals, i de tan tant l'hi diu 'respira, que t'ofegaràs', i el Rei respirà i les fa.    

  Arribada l'hora de sopar, el reial hoste està tip de carns i greixos, guisats i estofats, la Mari l'hi ofereix el millor del bulli un nou plat, bacallà. El peix ve dels països nòrdics, salat per què es conservi molt temps, el rei frisa de tan estrany i suculent plat, i per postres, creps dolços i salats. L'Aina de cal Boixera, en la seva estada a França, va aprendre a fer-los, i la Mari és la divulgadora dels nous postres. El monarca no havia quedat mai tan satisfet, els contrasts de sabors l'impresionen, fa venir a la Mari a la seva presencia i la felicita.  
  
 L’endemà al mati, la Mari feineja per la cuina, el Rei hi entra, i es posa a parlar amb ella, l’hi diu que li va agradar molt córrer per la vora del riu,  s’ho va passar molt bé, els pensaments d’odis i venjances, que poc abans tenia, es van diluir, i que abans de prendre decisions importants, correrà i reflexionarà.

  El Rei puja al seu cavall blanc i el reial seguici es posa en marxa, però el rei s'atura, fa marxa enrere, baixa del cavall i es dirigeix cap a la Mari i li diu 'recordaré sempre els teus consells, i els teus creps, i després de córrer i cada batalla estiraré, ets tan valuosa com l'or, xata'.

De com recordar la Marató

Si us digués que ja he penjat les fotos de la Marató 2012, ... les aniríeu a veure???

Com?
Quan?  
Por dónde? (que diríen els pescadors gallecs)  
Porqué? (que diría en Mou)

Doncs, per resoldre les vostres dubtes existèncials us deixo aquí  l'enllaç per facilitar-vos el dia a dia.

Nota: La foto es del xamfrà Meridiana/Aragó, buits .. per la Marató.

No es precis que m'envieu cartes de felcitació, ( encara que gustosament acceptaria donatius )

Gabriel  Karkamal.

Toni de Queribu.

     
    
      Segle XIII. Sant Boi.

      De com Toni de Queribu, va arribar a Sant Boi.

   Tumultuós comença el segle XIII, el Rei de França, Felip II, instiga al Papa Innocenci III contra als càtars, per que  els declari heretges i promogui una croada, Simó de Montfort serà el seu braç executor, i Domènec de Guzmán i els dominics, els  seus ideòlegs. Pere I el Catòlic i els nobles occitans faran costat als seus súbdits càtars, també anomenats bons homes, però una a una cauen les seves fortaleses i els seus habitants passats per la foguera. No se'n salva ningú que no abjuri de la seva fe o mostri obediència al Papa.

   

   En Toni de Queribu, es càtar així com les filles. Viuen a Carcassona, les tropes Papals han entrat a la ciutat, i passen per l'espasa als habitants. Els soldats arrenquen a les mares els seus fills que són llençats a les fogueres, la visió turba a la família, que s'amaga. El Toni de Queribu, no pot permetre que els hi passi res a les seves filles, amagats dintre d'una cort romandran fins que es faci de nit, i entre les ombres fugir.

   Per calmar a les filles els explica contes, a poc a poc, amb gestos i sorolls, les filles l'escolten i s'adormen plàcidament. Al terra ha trobat un punyal, si l'ha de fer servir ho farà.

   

   Els soldats estan mig beguts, cansats de tanta brega i de tant bany de sang, la família troba la seva oportunitat, arriben a la porta de la ciutat esberlada pels cops d'ariets, la traspassen i corren, corren tot el que poden, ell darrere protegint i emparant als seus; correran tota la nit. En fer-se de dia, es fondran en una forta abraçada.

  

   Ha perdut el nord i no sap que fer, mira les seves filles, mira al cel, mira a terra, l'única possibilitat que tenen, es anar cap el sud, a l'altre banda de les muntanyes; els occitans han perdut, la llengua, la terra i la fe. 

   Han passat les muntanyes i ja són en territori dels comtes d'Urgell, la gent els acull, i els dóna estada, es una norma de l'època, es refan de la fam i l'esgotament, i van fent camí cap el sud; passant vora d'una muntanya singular, aïllada i magnifica, son dos muntanyes bessones, unides a mitja altura per una enforcadura, aquest camí d'exili, mes endavant serà conegut com "camí dels bons homes" .

   

   Arriben a un riu, la vermelló de les aigües els sorprèn, els del país en diuen Rubricatus (riu vermell), per la riba aniran riu avall, les aigües cada cop són més manses, senten un so de campanes i arriben a un petit poble, un remat de cabres pastura pel marge del riu, en Toni de Queribu està cansat, i les filles també, creu que ja es prou lluny, i es vol quedar en aquest petit poble que és Sant Boi.

Josep KarKamal.