Be i avant.

Sant Boi SegleXIII

 

     Bé i avant.

    Em llevo de matí,  miro cap a la plaça, la xemeneia del forn del Gaspar treu un dens fum, les bèsties es remouen als estables, els galls assagen els primers cants matinals. És un matí serè de primavera. M'encanto mirant la plaça, la Montse de cal Nap, va a buscar el pa al forn i es creua amb Marina de cala Cosidora , es saluden: ‘bon dia Montse’,‘bon dia Marina, com anem?’ li pregunta l'una a l'altre, ‘bé i avant’ és la resposta. El Manel de Les Salines, està a la porta de casa seva, la Montse el saluda, ‘bon dia Manel’, ‘bon dia Montse, i la Fabi com està?’, ‘be i avant’, és la resposta, l'Erich el Ros acaba d'encendre la seva farga, la Montse de Cal Nap, passa per davant seu i el saluda, ‘bon dia Erich’, ‘bon dia Montse, com anem?’ ‘bé i avant’ és la resposta, i sempre es la mateixa resposta, "be i avant". La Marina feia poc que la seva mare havia mort, estava plena de tristesa; la Fabi de una mala caiguda, es va trencar el fèmur,  el Manel, està amoïnat, però la resposta sempre és la mateixa "be i avant", és la  consigna de tots el veïns del poble, s’havia de tirar endavant com fos, no hi havia queixa, no és podia defallir mai, són notes de coratge, i valentia.
 
  L'Alou era un règim de propietat, i els aloers tenien el domini ple sobre les cases i les terres; diferent als servents, que eren persones que estaven subjectes al senyor feudal, casi com esclaus.  
 
  El Paco, és un home serè, d’ulls petits i riure franc, sempre content i sempre apunt d’entonar una cançó, porta una gorra vermella de llana que li va fer  seva dona. A la primavera salpa amb el seu vaixell carregat del que els veïns del poble fan, cap a Roma, Nàpols o Gènova. Els hiverns surt amb el seu bot a pescar, no es difícil omplir les xarxes de tota mena de peixos, el poble ho agraeix, i sobre tot la Loli de Cal Carnisser, que avorreix la carn.

  Roma dispara la imaginació del Dario, que ho mira tot i parla amb tothom, el Paco ha d’estirar-lo, sempre apunt de perdre’s. Els mercats el fascinen, l’enrenou i xivarri, els colors i olors... Acaricia les suaus catifes, teixides amb vistoses llanes, voldria anar d’allà on venen, i somriu il·lusionat.

  Ell mercadeig ha estat fàcil, tothom sap de la qualitat dels seus productes, i els han pogut col·locar a bon preu i ràpidament i sobre tot el que ha tingut un èxit aclaparador, són els nap de la Montse de Cal Nap, petits gots fets de terrissa molt popular al nostre poble, però estranys aquí. Roma sempre sorprèn al Paco i aquest cop no ha estat menys, nous palaus s’han aixecat a la ciutat, cada cop més grans i fastuosos. Els dignataris de l’església, criden l’atenció per els color llampants dels seus ropatges i l’ostentació que fan de si mateixos. Les ciutats estats de Florència, Nàpols i Venècia cada cop són més riques i pròsperes, i ho estan acaparant tot. Amb les sedes i teixits no ha tingut cap problema, ha pogut comprar els millors i el preu ha estat del tot just. De les espècies cada cop n'hi ha més, de més exòtiques i estranyes, però amb el marbre, ha tingut tota mena de complicacions. En tenia uns d'aparaulats i els venecians, els hi han fotut als seus propis nassos. L'hi havien encarregat un del més blanc que pogués trobar, però no hi hagut manera de aconseguir-ne cap. Ha entrat en una taverna; no sap què fer... Un home recita uns poemes:

‘Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn’.

Si parla català!!!
Diu el Paco, joiós.
El Paco, es presenta.
Ausiàs March, valencià, contesta l'altre.
Veuen i parlen. El Paco, li explica els seus problemes amb el marbre i l'Ausiàs, coneix on poden trobar-ne. Per fi el Paco compra el marbre, no és el que volia, però ell el troba preciós. El Paco i L'Ausiàs, s’han fet molt amics tenen moltes coses en comú, són dos experts mariners i aventurers agosarats, i a xerrar no hi ha qui els guanyi. S’han fet tan amics que l'Ausias, promet visitar al Paco a Sant Boi, el pròxim cop que vagi a Barcelona.
   
  El Paco observa al Dario des del timó, l'any passat era un grumet, aquest any, ja és tot un home, serà un molt bon patró, i qui sap si un dia comandarà una flota de vaixells, que descobreixi noves terres de llunyanes cultures i capaç de fer onejar amb orgull, la senyera de les Quatre Barres, per tots els mars de la terra.
  
  Tot apunt per salpar Dario, amarres a l’aigua, ordena el patró.
  Amarres a l’aigua, respon ell.
  Desplega tot el velam Dario, que poso rumb a casa.