La Verge

Sant Boi Segle XIII

A l’Alou, a més de la devoció a sant Boi, al entrar a l’església hi havia una petita capella lateral amb una imatge de la Verge Maria. Una talla romànica del segle X feta de fusta de faig donava, al rostre i mans de l’Imatge, una nívia  aparença. La pica de l’aigua beneïda estava just al costat i, al anar a cercar l’aigua i senyar-se, tothom ho feia mirant-la.

L’Antònia de Can Boixera, és natural i creativa. La Lluïsa de Les Flors, sensible i positiva, són amigues. La crema de la imatge les ha trasbalsat, estan assegudes al pedrís de la porta de casa seva, l’Antònia proposa a la Lluïsa: “fes una imatge de la Verge de marbre així el foc no la podrà cremar mai, i jo li faré un tron de fusta de boix on la asseurem”.Els de Can Boixera i els de Can On són menestrals. A la Corona d’Aragó es deien així aquells oficis que es feien combinant tècniques mecàniques i manuals. La Lluïsa ha heretat la traça de l’avi en treballar la pedra; els de can Boixera, de sempre han estat artesans de l’espart i la fusta de boix. 

La idea de fer una Mare de Deu il·lusiona a la Lluïsa, que comença a fer el model d’argila, amb mans traçudes i hàbils dits, dona forma a l’imatge. Abans d’esculpir la pedra s’havia de fer un model; i amb la maquina de treure punts es copiava del model a la escultura. Desprès vindran els detalls del cap, el cos i les mans. Per el rostre, te pensat un rostre hel·lenístic i serè. El record de la seva àvia l’hi ve a la memòria. Motllurarà en fang el seu rostre i serà la imatge de la verge. El cos cobert de rics  i daurats  vestits, dissimularan les formes d’una dona. Amb les mans te pensat, que la dreta porti una esfera símbol de tot l’univers; i la de l’esquerra, amb actitud protectora i de tutela vers el poble. També ha pensat que l’hi asseurà a la falda l’Infant Jesús, amb actitud de benedicció. La Lluïsa es mira les seves mans, les fa girar davant seu, te el palmell petit i dits llargs i espirituals, farà les mans de la Verge amb el model de les seves mans.

L’Antonia també es posa a dissenyar el tron de la Verge, el boix es una fusta de color groguenc i una de les fustes més dures, i treballar-la requerix experiència i molta destresa. Escull els taulons que van sortir dels arbres que es van tallar la tardor dos anys enrere, i s’han anat assecant al cobert de casa seva.

El Paco i el Dario, ja son a Barcelona. Estan desembarcant les mercaderies que porten de Roma. Tots estem esperant al Paco i el seu carregament. La Mari amb les espècies, els seus plats del bulli prendran una nova dimensió; la Marina, amb les sedes i teixits ens empolainarà a tots; la Lluïsa, no dorm pensant amb els blancs marbres de Carrara que el Paco l’hi ha comprat. Durant la seva parada a L’Alguer, Sardenya, també ha carregat vins de Domaine Louis Montemagni, per el Jesus del Llor i el Miquel de Bori; i per la Paqui l’hi ha portat unes copes de finíssim vidre de Murano. Està carregant els  carros per portar-ho tot a Sant Boi. En arribar a la riba del riu tot s’haurà que passar dels carros a la barca, i un cop a l’altre banda de la barca als carros i d’aquí al poble. No tenim un pont que uneixi les dues bandes de riu, les fortes i sobtades riuades i el pla terreny fan que no es pugui ni considerar de fer-ne un. El poble es revoluciona, “ el Paco, ja es aquí”, la canalla va cridant; tant sols una cosa Divina, podria ser més important, que l’arribada del Paco al poble.

Fa deu dies que plou, el camí que puja al poble esta molt malmès,  els mossos han de treure la seva destresa, per fer pujar, per la costa els carros al poble. Es descàrregant els carros, i anem entrant les coses cadascú a casa seva, la Lluïsa vol veure els marbres que el Paco l’hi ha portat,  ell no sap com començar a dir-li que no ha trobat exactament el que ella volia..., que s’havia disparat el preu..., que si aquí..., que si allà..., la Lluïsa es posa les mans als maluc i diu `Paco , ensenyam el marbre que m’has portat d’una vegada´, la porta a un dels carros, una flassada amaga un embalum, la Lluïsa estira la manta, i apareix un bloc quadrat de sis pams de marbre, però el marbre no es blanc sinó negre com la sutge, la Lluïsa obre la boca i es torna pàl·lida, el Paco diu `es finíssim, fantàstic, t’agrada?´, `es negre´, murmura ella; la Lluïsa esperava un marbre blanc com la neu, l'havia somiat, i ara que?.

Porten el marbre al porxo de casa la Lluïsa, de lluny l’observa i el rodeja lentament, la qualitat de la pedra la sorprèn i el color l’atrau, i per primer cop el toca, l’acaricia, veu la Verge en el seu interior, i es proposa fer-la sortir. L’Antònia, ja treballa en el tron de La Verge, daurarà la base dels quatre peus, els laterals i el respatller, farà unes talles de pinyes símbol de la fertilitat i de la vida perenne.

`Una Verge negra?´ es pregunta la Lluïsa en veu alta, `i per que no!´respon. Agafà el punter i comença ha desbastar el material que sobra, amb molt de compte de la matèria que ha de treure, doncs mai en podrà afegir-n’hi desprès. Amb cisells de tall recte i els de tall dentat continuarà la feina.
Va prenent mides amb la màquina de treure punts, no es pot tenir cap error, s’ha d’estar atent i concentrat, però poc a poc la imatge va veien la llum. El treball es dur, la Lluïsa ho posa tot de la seva part, el marbre es deixa fer la feina, ja no es un tros marbre, es una Verge Negra.

Les dues, van daurant amb pa d’or els vestits i les corones, donen els últims retocs a la imatge. S’ha acabat la feina, la Verge ha quedat meravellosa, divina, ni els àngels ho haguessin fet millor, i per fi asseuen la Verge al seu magnific tron de fusta de boix, amb les potes daurades, i les pinyes tallades a les bandes laterals.

Col·locant la Verge a la capella de l’església, tot el poble està aquí avui, admirat i contemplant l’obra de les dues dones del nostre poble, i al entrar a l’església i agafar l’aigua beneïda per senyar-nos, veurem la Verge que un dia van fer la Lluïsa de les Flors i l’Antònia de Can Boixera.