L'atac dels pirates

Sant Boi. Segle XIII.

El Gabriel de Can Farigola, dóna la veu d’alarma. Un estol de veles surten de l’horitzó, no pot ser una altre cosa que els pirates àrabs, que des de l’illa de Mallorca organitzen ràtzies de saqueig a les costes catalanes. Comencen a sonar les campanes amb el toc d’alerta, una gran foguera s’encendrà a la plaça, un cop encesa s’hi posaran branques verdes i humides, per fer un dens i obscur fum negre que alerti a tots els habitants que estan fora del poble. Hauran de deixar el que estan fen, i concentrar-se a la plaça, perquè un perill s’acosta. Tothom te el seu lloc assignat, i tots saben què fer.

El poble te dues portes, la de llevant que va al riu, i la de ponent que dóna als camps. Un cop tothom sigui dins, es tancaran i falcaran les portes. Els  murs posteriors de les cases fan de muralla del poble, és va fer construir forta i ampla, amb un camí que per dalt dóna la volta al poble, i en cas, que l’atac es concentri en una part, els de l’altre cantó, ràpidament, puguin anar d’un lloc a l’altre.

Tots som dins, també les cabres de la Paqui, no hi hagut manera, que les deixés al corral de casa seva, ‘jo soc la pastoreta i he de cuidar del meu ramat’ ha dit.

Els pirates, remunten el riu estirant als seus vaixells amb cordes, i els amarren, a la riba prop de ca la Paqui. El primer són els seus crits barroers , després les fletxes amb les puntes enceses les que passen per sobre els nostres caps i posen en perill les nostres cases i les nostres vides. Però la muralla és solida i nosaltres disposats a tot. La canalla també vol prendre part, són valents i no els fa por res.

Tots estem a les muralles, i no ens donem compte, que una de les fletxes enceses, s’ha clavat a un banc de l’església, l’ha encès i ha calat foc a tot. La proximitat del safareig, fa que puguem controlar ràpidament el foc. L’edifici s’ha salvat però una imatge de la Verge, que el poble li tenia una gran devoció, s’ha cremat del tot.

El Jeroni de Can On, es inventor i savi, l’Erich el Ros es traçut i enginyós, són amics i aficionats a fer coses plegats, entre els dos van construir una gran balista perquè des de dalt de la muralla puguem disparar als atacants. Feta de ferro i fusta però modificada en la part de la canal per on surten les fletxes, el Jeroni va dissenyar un cilindre de ferro, que l’Erich va construir, i així el tir tenia més precisió i abast, però a més de llençar fletxes, també llença troncs, pedres i tot el que passi pel forat del tub. L’invent serà conegut com canó, en memòria al seu inventor, Jeroni de Can On.
 
Anem a casa a buscar les nostres armes, tenim escuts, llances i dagues, però són les nostres eines, les que fem servir per treballar, amb les que ens sentim mes destres. La Loli agafarà la destral d’esquarterar xais, l’Erich el mall més pesant que tingui, el Gabriel l’espasa del seu pare, l’Antònia, els punxons amb els que treballa el boix, la Lluïsa, el martell amb que careja les pedres, la Marina les tisores en que talla els teixits i les sedes, el Gaspar la pala d’enfornar el pa, el Toni el punyal, el Manel les seves llances, i la resta, forques, ganivets, tallants i cadenes. Des de dalt de la muralla l’Asun i l’Annabel, carreguen el particular canó del Jeroni per contenir els malcarats àrabs.

Estem tots tensos, i ens disposem aguantar un llarg setge, però la Loli crida        ‘ataquem-los nosaltres, ara!!’, ens mirem entre nosaltres amb cares d’estranyesa, com?, ara? som pocs i ells molts!!, però la Loli s’ erigeix com a capitana de la tropa, pren la iniciativa i diu ‘formem dos grups, que uns surtin primer per la porta de Ponent, i s’acostin als pirates per darrera, i desprès els altres, surtin per la porta del Riu. Des de la muralla ens cobriran. Els agafarem per sorpresa, i els guanyarem’. Tots fem un crit unànime, estem d’acord, ho farem. La Loli reparteix la gent; el Dani, Fernando, Miquel, aniran amb ella per la Porta de Ponent; per la porta del Riu : el Sergi, Gustau, Manel i José, els fa agafar llances, ells obriran l’atac, i darrera la resta, emparats amb els escuts i les llances apuntant l’enemic.

Cadascú, va cap a la seva porta, s’obre la de la pujada de l’Alou, la Loli mira al seu grup, i amb veu segura diu `som-hi!´, ferms i segurs van trotant camí avall, sonen els timbals que els més menuts fan sonar des de dalt dels merlets, nosaltres colpegem amb les llances el terra, i amb les eines els escuts, poc a poc primer i amb fúria desprès. 


El Gabriel, talla l’aire amb l’espasa, el Jesús agafa l’escut, és el més gran i el que més pesa; ens mirem els uns als altres, amb l’Aina, també ens trobarem junts en arcs de sortida d’altres temps; crido a la Marta, `vine cap aquí ´; tots cridem `ferro companys, ferro Sant Boi´; la porta del Riu s’obre, els de les llancés comencen a tirar avall, primer al pas, trotant desprès, per corre al final, 30 canas abans d'arribar als sorpresos àrabs, s’obren a banda i banda i comencen a disparar les llances amb fúria i força, la resta passà camí avall, els dards volen per sobre els nostres caps, l’enemic recula, l’altre grup, el de la porta de l’Alou, arriba i carrega contra els àrabs, amb empenta i decisió , els escuts ens protegeixen i les llances els fan dissuadir d’atacar-nos, el mall del Erich, fa estralls entre els pirates, amb la destral, la Loli, s’ha obre pas entre els porucs pirates; els fem recular, i no els domem temps a organitzar-se, poc a poc ens anem fen els amos de la situació, els pirates es retiren, pujant als seus vaixells, i marxen riu avall, hem guanyat !!!.  


Tot son crits d’alegria i satisfacció, i plegats pugem cap al poble, estem contens però no satisfets, hem vençut als pirates, però l’imatge de la Verge, a la que el poble tenia tanta devoció, ha quedat reduïda a brases, que dintre de poc seran cendres, estem desconcertats i afligits; hem perdut a la Mare, a qui ens podíem adreçar, a qui podíem recorre quan les coses es giraven, la Lluïsa està abatuda, l’Antònia intenta animar-la, l’Asun se sent culpable, els homes estem ferrenys i callats, tots estem tristos i abatuts....