11 - Montserrat I

  Sant Boi Segle XIII.

  

   El Paco i el Dario han sortit a pescar, han anat a calar les xarxes a la desembocadura del riu. Els nutrients que el riu porta als peixos els sap a glòria. De sobte, però el mestral entra amb força i els va arrossegant mar endins, el Paco baixa la vela i llença l’àncora al mar. Això fa que la barca s’aproi al vent, i que freni la seva deriva. S’adormen al fons de la barca, però de sobte el Paco es desperta i mira cap a garbí, la mar està coberta de veles, les veles són de vaixells àrabs que de ben segur tornen per saquejar i per venjar-se de l’última ràtzia. El Dario es posa dret, la por el paralitza, el Paco crida:`als rems Dario!’. S’asseuen al banc, agafen els rems, posen els talons a les quadernes del bot i comencen a bogar. El Dario s’esforça tot el que pot, el patró el tranquil·litza  `tingues calma noi, la platja està molt lluny’ i el Paco li marca el ritme amb la veu. A la costa es perfila una muntanya amb un immens pi arrelat al seu cim, el patró enfila la proa del bot cap a l’arbre, una lleugera brisa infla la vela i els fa progressar. Es fa de nit i la lluna plena els obre un camí de llum sobre l’aigua, les mans i genolls noten l’intens esforç, però poc a poc la costa es va apropant. El mar s’estreny, estan a la desembocadura del riu i la corrent en contra no els fa progressar tot el que volen. Amaguen la barca en uns canyars i comencen a córrer cap al poble, la lluna il·lumina el campanar de l’església; estan aprop i la pujada del carrer del Riu els demana l’ultim esforç.

  
  El Berni, el gos del Sergi de Can Pedra comença a bordar, està avisant al seu amo de fets que encara tenen que passar. El Paco i el Dario arriben esgotats a la  plaça, criden però no els surt ni un alè de veu, `moros a la costa´diu al final el Paco, un i un altre cop. Beuen amb delit d’un càntir que els ofereix la Pastora del Bori. Poc a poc la gent va sortint de les seves cases i s’agrupen al voltant del Paco i del Dario.  La mala noticia corre de boca a orella per tot el poble i un crit surt de les nostres goles `tornarem a plantar-los cara!´, ens engresquem els uns als altres, el Gaspar de Can Boixadera, diu `hem de tenir calma, no ens atacaran fins demà al mati, ens convé descansar i menjar, demà serà un dia molt llarg, no descansarem i no menjarem quan voldrem, aneu a casa jo vaig a enfornar el pa i demà al mati el tindreu a les vostres cases´, el Gaspart te raó, anem cap a casa a descansar. El Gaspar fa temps que està fent probes amb uns pastissos amb poma i fruita confitada i aquest cop en farà molts i demà serà un bon dia per que tots els tastin, els hi posarà el nom de `fadrins´, en homenatge de totes les dones i homes, que lluitaran i defensaran el nostre poble.  

   La Pastora s’estira al llit i s’adorm, però un mal son la sobresalta, en somnis veu com els àrabs entren al poble i hem de fugir tots a corre cuita, ho arrasen i ho cremen tot, hem de deixar-ho tot per salvar les nostres vides. I la Verge? l’hem de deixar?, desperta del somni i surt a la plaça i crida, `hem d’amagar la Verge, que els moros, no la trobin!!!!!´ Sortim a la plaça un altre cop, potser demà serà  un dia molt llarg, però aquesta nit deu ni do... El Sergi de Can Pedra, diu `jo conec una cova a dalt aquelles muntanyes, en un lloc de difícil accés, un heura n’amaga l’entrada. És un lloc segur, jo la portaré´, el Dani de les Mules, diu `jo vindré amb tu´, `i jo´diu el José de Cal Trull. Els tres són valents, forts i agosarats. El Dani va a buscar la seva millor mula, la Parda i li posen les alforges per dur a una banda la Verge i l’altre el tron, però potser és massa d’hora per la Parda que engega un seguit de guitzes, que per poc envien a la Verge a terra, un crit unanim surt de la plaça i el Dani agafa a la Parda per les morralles i la traquil·litza, el Sergi diu, `no podem córrer cap risc, jo portaré la Verge a la esquena´. Amb cordes li lliguen la Verge al dors, el Dani carrega amb el tron i els tres surten per la porta de ponent cap el convent dels frares franciscans, i d’aquí per la vora del riu cap a la muntanya. La Verge, pesa molt i les cordes comencen a encetar la pell dels valents homes que arrenquen fanal dels marges, en fan manyocs i els col·loquen entre la pell i les cordes per apaivagar-ne el dolor. Es van passant per torns la pesant i dolorosa feina, agafen dues branques per recolzar-se i per que els ajudin a progressar, tant sols la responsabilitat i la fe els fa tirar endavant. Volen enllestir la feina quan abans millor per tornar al poble, saben que fan falta; en el seu camí, aniran passant per un rosari d’ermites, a Olesa, Esparraguera, Collbató una breu parada a cada una d’elles i som-hi. La pujada a la muntanya es fa per un camí estret i de vertigen, però res detura als tres valents, intrèpids i herois kompanys; es miren com preguntant-se `estàs cansat? ´i amb la mirada l’altre respon, `jo no, i tu?´ i pel costerut camí aniran amunt i avant sempre avant.

  
  Fa dies que el Jeroni de Can On, i l’Erich de Can Boixera estan tancats a les golfes de casa dels On, treballen sobre un nou invent del Jeroni. L’avi del Jeroni narrava contes a la vora del foc als néts i un dels contes, el que més recorda, era d’un afable drac. El Jeroni amb l’ajuda de l’Erich, vol donar vida al drac del conte del seu avi. Vol fer-lo volar i que tregui foc per la boca. El disseny és molt bàsic, un xassís fet de branques de castanyer li donarà solidesa i elasticitat; per comandar-lo portarà dos seients en línia, el davanter serà el del conductor i el de darrera el del timoner. L’entesa dels dos és vital per que el vol tingui èxit. Les ales fetes amb fusta de lledoner (semblants a dels falciots) l’hi donaran velocitat al caure en picat i maniobrabilitat en la traçada dels girs; finalment dos volants de compensació a la part interior de les ales donaran estabilitat als girs tancats.  El cap del drac pujarà quan el Jeroni, al recolzar-se al respatller del seient accioni unes politges, i al deixar de fer pressió i tirar el cos cap endavant el drac abaixarà la testa. La cua del drac serà el timó, l’Erich la farà anar amunt o avall, a la dreta o esquerra depenent de la direcció, l’elevació o la inclinació. Unes bótes plenes d’esperit de vi seran el combustible que, junt amb unes manxes que l’Erich accionarà amb el peus, injectaran aire als conductes i la mescla en sortir farà que per la boca tregui foc i l’alè olor de sofre. La Marina també està involucrada en els acabaments del drac, l’hi farà la pell!!!. El cobrirà amb unes teles verdes, del color de les olives arbequines, que fixarà molt fort al xassís. Al dors, coll i cap li donarà unes tonalitats més fosques; dues banyes darrera les orelles, remataran la testa; uns enormes ulls sobresurten sota el front, les obertes narius amb els forats vermells i la boca amb esmolades dents deixaran caure una bavejant i llarga llengua. L’Erich, ha forjat unes urpes d’esmolades ungles i per al final de la cua un punxó que el sol farà lluir quan el drac caigui en picat. La Marina també posarà polaines a les urpes del drac, les plomes dels pollastres pota verda de Sant Boi, la millor raça de tota la Mediterrània, guarniran les urpes.


  Estem llevats d’abans que el dia ens desperti. Aquest 13 de maig de 1212, serà un dia vital en la nostre vida i la del nostre poble, no serem 315 ciutadans, serà el poble de Sant Boi el que planti cara els enemics i al futur. El Gaspart ens sorprèn i emociona amb els fadrins, està molt content. Després de fer un bon esmorzar... ja tornem a ser-hi!!!!, tanquem i falquem les portes i tots cap al seu lloc. Els àrabs, aquest cop, porten llargues escales per pujar als murs. Estem preocupats, l’ultim cop la decisió de la Loli d’atacar-los per sorpresa, i l’empenta de tot el poble ens va portar a la victòria, ara la quantitat d’atacants multiplica per deu els habitants del poble, el nostre futur esta fotut; abans de sortir de casa dono una ultima ullada al lloc, que durant dos-cents anys ha estat la casa familiar. La taula en la que hem esmorzat avui al matí la va fer el meu besavi cent anys enrere, d’un centenari cirerer. En ella hem menjat, enraonat, discutit, celebrat grans esdeveniments i s’hi han donant cops de punys d’autoritat, ha estat el centre de la nostre vida. La cuina està endreçada, la Marina ha escombrat el terra i ha rentat els plats com cada dia; els cavalls, al veure’m palplantat a la porta de sortida hem miren curiosos, surto a la plaça i m’uneixo als meus kompanys.

  
 Tots estem als nostres llocs, el canó del Jeroni està carregat i apunt de disparar.  Als grans esdeveniments sempre hi ha qui diu les paraules que la historia ens en farà memòria i aquest cop es la Pastora qui puja a la muralla i ens crida,`kompanys, guanyar significa no tenir por a perdre, anem a lluitar i a guanyar´.

  

 Continuarà...

Salut Kompanys.

Kalendari KarKamal de Festes de Precepte.

27 maig    Caminada de la Roca Negre ++++ dinar a les pistes.

10 juny     Pic de l’Infern.

21 juny     Coca de sant Joan.

3   juliol    Sopar amb La Lluna Plena.

Aquest, podria ser el kalendari, fem-li lloc a la nostre agenda.

Josep

Una sortida qualsevol per la Roca Negra.

Camines entre pins altzines, roures, pedres, fonolls, espàrracs. Et perds entre corriols i reptes per rieres desconegudes, i en una d'aquestes et trobes un fred mur de formigó i esperas grafitis i paraules barroeres i et sorprens amb versos poètics com aquests:

CUANDO TODO ESTA PERDIDO OTRA LUZ VENDRA,
MATARA EL FRIO SOMBRIO DE LA SOLEDAD

Doncs bé, resulta que al grafiter li agradava el rap i va escriure això que és de una tal senyor que es diu Nach. A mi m'ha agradat i us el passo per això, espero que us agradi.

De pas, també us deixo el enllaç de les fotos de aquesta sortida (ja fa uns dies) amb video per la riera de Can carreres inclós aquí

La Casa d'acollida.

Sant Boi Segle XIII.

  A l’any 813, l’ermità Pelai veu com un estel es posa sobre els arbres del bosc de Libredon. Al mig del bosc descobreix una antiga i abandonada capella amb el sepulcre de Sant Jaume el Major. L’apòstol havia vingut a la Hispània romana a evangelitzar el habitants d’aquestes terres; i d’aquest lloc on reposava l’apòstol en digueren Campus Stellae (Compostel·la), i es convertirà,  juntament amb Roma i Jerusalem, en un dels grans llocs de pelegrinatge de la fe cristiana. En aquestes èpoques es vivia sempre amb por i temença, por de Deu, del senyor feudal, de les malalties, dels enemics, de la fam....i els pelegrinatges als llocs sagrats, eren el bàlsam per l’ànima, la purga per els pecats comesos i, al final de la vida pretendre tenir un lloc al món celestial. Els reis d’Aragó, Navarra i Castella i Lleó, creen els camins i construeixen hostals i hospitals per la munió de pelegrins, que venen de tots els llocs d’Europa, de camí cap Santiago de Compostel·la, per redimir els seus pecats .
El camí que pelegrins italians i del sud d’Europa feien per anar a Santiago de Compostel·la, passava per Sant Boi.

  Els de Can Farigola, darrera casa seva tenen un casal, que deixen als pelegrins per que pugin menjar i descansar. Arriben malalts, cansats i famèlics. El que menjen els animals, ho menjen les persones, hi ha poca cosa per omplir el pap, i això fa que les carències nutricionals siguin importants.
Els de Can Farigola, són gent generosa i amb possibilitats. El pare del Gabriel va lluitar al costat Pere I el Catòlic i Sanxo el Fort de Navarra a la batalla de Las Navas de Tolosa, va tornar malferit però,  el van recompensar per la seva ajuda amb honors i diners.

  El Gabriel és un home treballador i capaç, l’Annabel, la seva dona, oberta i generosa, tenen dos fills un noi i una noia. Tenen intenció d’enderrocar el vell casal i construir un edifici per l’acolliment dels pelegrins i viatgers. Desitgen que aquest sigui un edifici sòlid i espaiós, i que contempli aquesta nova tendència arquitectònica que es el gòtic i demanen a l’Aina que els faci un projecte. També volen saber l’opinió del Manel de Les Salines, és un home molt entès en la cura i atenció de la gent malalta i acaba d’arribar de l'Al-Andalus, hi ha anat atret per la fama del metge i filòsof jueu andalusí, Mainonides, de qui s’ha convertit en fervorós deixeble.
Es reuneixen els quatre, tots tenen quelcom a dir, i comença l’Aina dient: ‘hem de crear espais amb llum, diàfans i amplis, ha de circular l’aire, si hom aixeca  els sostres i les voltes de les catedrals per rendir homenatge a Deu, alcem els sostres de les nostres cases, on viu l’home, que ha creat Deu´. L’Annabel, insisteix amb la brutícia i vestimenta que els pelegrins porten:`hem de crear unes normes d’higiene i salut, que tothom ha de complir, els donarem roba nova, com símbol d’hospitalitat i consideració´; el Manel pensa que s’han de crear accions, que han de tenir com objectiu prevenir l’aparició de les malalties; les defecacions, han de tenir un lloc, lluny de les zones habitades i pensa en crear llocs per aquests usos; els malalts amb malalties dèrmiques o infeccioses, han d’estar separats els uns d’altres i de la resta de malalts; el Gabriel apunta, que una alimentació variada, de productes amb proteïna i frescs pot resoldre molts del problemes de carències, que molts dels pelegrins manifesten. Les èpoques de fam i els afartaments de productes de temporada tornen boig el cos. Entre els quatre creen unes normes estructurals, d’higiene, civisme, tracte i d’àpats que seran el fonament de totes les institucions d’aquesta índole en els camins  del pelegrinatge.

  Sant Boi, tant sols serà un lloc de pas, en el camí del seu fervor cap a Santiago de Compostel·la, però aquest lloc quedarà per sempre en la seva memòria per la gent, per l’afecte, per el servei i la ferma voluntat de la gent d’anar sempre avant.

L’Aina està contenta, aixecarà un edifici.
El Manel, tindrà un hospital.
El Gabriel, hostal.
Tot això, és el que l’Annabel vol, una casa d’acollida!!!!!!!!!!!


el camí , tant sols es el medi en el que flueix la nostre vida, costerut o planer, estret o ampla, sol o en companyia, hem de fer-lo.  

L'Asun i el Gustau.

    
       Sant Boi Segle XIII



   A Sant Boi, al camí que porta a Sant Vicenç, rodejat de camps, hi a un convent de frares franciscans. El creador de l’ordre, Sant Francesc d’Assís, en un viatge que va fer a Barcelona l’any 1203 va visitar el nostre poble, es va allotjar a la casa de Can Farigola. La bondat del sant va impressionar al matrimoni, que li van cedir uns terrenys a les afores del poble per que construís un convent per l’ordre. Els dos frares que l’acompanyen, Bonaventura di Bagnoregio i Silvano di Somia es quedaren entre nosaltres i construïren l’edifici conventual.

   Creix l’edifici i també el nombre de frares de l’ordre; el Gustau de Cal Xullo un noi llest i erudit entra a l’ordre com a novici, les seves dots com a copista i grafista son innates, l’ordre te necessitat de crear la biblioteca i el scriptorium i l’envien a la Catedral de la Seu d’Urgell a copiar el Beatus de la Seu.


   Rep la benedicció de fra Silvano di Somia, i un matí de primavera emprèn el viatge cap a la Seu. No porta equipatge, tant sols una carbassa per posar l’aigua. Anirà mendicant a les cases que trobi en el seu camí, riu amunt fins a Manresa, desprès passarà per les planures de Calaf cap a Pons, aquí es toparà amb el riu Segre, es època de desglaç, l’hivern ha estat fred i plujós i els cims de les muntanyes encara estan blancs de neu. Arribarà a Organyà, on el capellà, dos anys abans (el 1201) va escriure unes homilies, que es convertiran en el document, escrit en català, més antic de que es te coneixement. La Seu està a la vista, la magnífica Catedral destaca per sobre les cases del poble, omple els pulmons d’aire fresc, i enfila el camí cap a La Seu.

 
   L’Asun, és una adolescent angelical d’un encant especial, tercera filla d’una família devota de Valladolid, va entrar al monestir cistercenc de Santa Maria de Cañas, prop de Santo Domingo de La Calzada com a novícia. La seva família molt arrelada a la fe cristiana, van veure amb molt bons ulls la decisió de la noia; es prenia totes les feines del dia amb fervor, feliç amb el que feia i com ho feia. L’abadessa, Urraca Diaz de Haro filla del fundador del monestir, va voler que l’acompanyés a la Seu d’Urgel, a veure el Beatus de la Seu; un llibre copia d’un altre, el de Liébana, sobre un comentari de l’Apocalipsi.


   L’Asun, passeja per l’admirable claustre de la catedral, distreta amb els seus pensaments, lentament i amb el cap baix; el Gustau, està a la seva cel·la, mirant cap el claustre, quant de sobte la veu, la va seguint amb la mirada, no l’hi veu la cara, però si que es s’adona que sota l’hàbit blanc hi ha una noia jove. Intranquil espera que la noia doni la volta al claustre; ja torna ha passar, i cada vagada la veu més angelical, intenta veure-li la cara però des de el lloc on és, és impossible i, malauradament no hi haurà una altre volta de la jove novícia. El Gustau resta neguitós; baixa al scriptorium a copiar el Beatus, es distreu, no es pot concentrar amb la feina, al seu cap tant sols te una dèria, la de la novícia del claustre.


   Es l’hora de cantar vespres, els clergues van cap l’oratori, es seuen als setials laterals de l’altar, les monges tenen el seu lloc al cor del oratori, una espessa reixa de fusta les fa invisibles per els sacerdots. Comencen les oracions i l’entonament dels salms, tots van vestits amb els hàbits negres, i amb les caputxes posades, però n’hi un que porta un hàbit diferent, marró. L’Asun el mira, està cantant i li surt un gall, l’abadessa es gira i la mira. Hi ha quelcom, que l’atrau de la persona, que hi ha sota l’habit marró, abaixa el cap, però torna a mirar-lo, ara amb més intensitat.


   Els dos novicis, es retiren a les seves respectives cel·les, amb sensacions que mai a la vida havien sentit abans, un nus a la panxa els remou les entranyes. No es pregunten, ni saben que els passa, però aquest desig, mescla d’angoixa, d’ànsia i delit els trastoca.Es remouen en els seus llits, i lentament s'adormen. Migdia, desprès de dinar, els sacerdots es retiren a les seves cel·les, el Gustau prefereix anar al claustre, ha de reflexionar sobre ell i la seva vida conventual, però sobre tot el que més l’amoïna es que des de que va veure a la novícia en aquest claustre la seva perspectiva de la vida ha canviat. L’Abadessa, les monges i l’Asun, també han acabat de dinar, i es retiren a les cel·les. L’Asun des de la seva cel·la mira al claustre, veu al jove franciscà passejant per el claustre, el mira tant intensament que el jove es gira, i les seves mirades es creuen. La força de la mirada alenteix el món, però l’Asun recupera l’alè, s’arremanga l’habit i corre cap el claustre. Ell al veure-la marxar de la finestra es queda confús però l’esvalot produït per la noia baixant les escales sacseja el seu cos, es troben l’un davant l’altre, i es queden parats, es miren, tenen la sensació que es coneixen de sempre, com si tota la vida haguessin estat junts i aquest es tant sols un retrobament llargament desitjat. Es miren als ulls i s’agafen les mans, immòbils l’un davant de l’altre, lentament s’acosten i es fonent en una apassionada abraçada.


   L’abadessa Urraca Diaz de Haro, ha contemplat l’escena des de la seva cel·la, l’hi venen a la memòria imatges de la seva joventut i d’apassionats moments viscuts. Fa venir els joves a la sala capitular, venen agafats de la mà; els mira contenta i els diu `fills meus, vosaltres no sou d’aquest món fred i solitari, vosaltres esteu fets per estar junts tota la vida´. Desprès vindran, llargues passejades  pel claustre enraonant o en silenci, coneixent-se i enamorant-se.



  
   El Gustau, ja ha acabat la copia del Beatus i demana permís a la abadessa i al Bisbe de la Seu, Pere de Puigvert, per casar-se amb l’Asun. Sembla que res els pot separar. La parella obté l’autorització eclesiàstica i el mateix bisbe els vol casar. La catedral s’engalana de gran festa. Primer entren les monges en processió i seuen als bancs de la dreta de la catedral. Desprès els monjos, a l’altre banda i darrera els nuvis. El Sr. Bisbe els rep al peu de les escales de l’altar i comença la litúrgia, els escolans entonen cants amb veus juvenils, desprès les lectures d’epístoles i evangelis, i per fi el ritual del casori, l’Asun i el Gustau ja son marit i muller!!

   Demà al mati tots surten acomiadar-se de la parella, una somera els ajudarà a portar el voluminós llibre cap al convent dels franciscans, cap una nova vida.


   I junts començaran el camí, el camí de les seves vides.

Crisi del aigua

Aquest es el video que ha fet la Laura pel WeArtWater Film Festival (surt video de Carla D'Antin)





Sis plau entreu en aquest enllaç i, si us agrada, voteu pel video PLEASE.

Gràcies per la col-laboració