Salut kompanys kamarades karkamals
Podria ser qualssevol tarda de diumenge d’hivern, però segur que va ser la meva primera pujada a Sant Ramon. El jersei de llana m’enceta el coll, m'he l'esllanego amb ràbia.
El camí s’hem fa llarg i feixuc, els tirants que m'aguanten el pantalons em cauen de les espatlles, el meu pare, me'ls creua davant, i m’anima a tirar muntanya amunt, el meu avi Melcior ve amb nosaltres, (un home menut i de poques paraules), havíem anat a dinar a casa seva, i van improvisar l'excursió
El tebi sol escalfa la plàcida tarda, el meu pare porta la màquina de fer fotos, la Zeiss Ikon de la família, abans les coses no eren particulars, eren familiars; em fa posar davant de l’ermita, enquadra l’escena i dispara; “ posat aquí al mur, que sortiràs amb el poble al fons”, amb diu desprès; obedient, amb recolzo en el mur, el sol ponent amb fa aclucar els ulls, l’ombra del meu avi m’acompanya a la dreta, a baix el nostre petit poble omple la foto. 61 anys desprès, no ha passat el "temps" per l’ermita ni per el mur que jo hem recolzo, però el petit poble s’ha fet
gran i jo vell.
gran i jo vell.
Tinguem cura del "nostre petit poble".
Josep KarKamal
4 comentaris:
Una nova dimensió d'en Josep íntim i fins i tot nostalgic.
Fantàstic company.
Quina joia noi!!
M'ha fet molta gracia!
Sembla fet a mida per els Karkamals.
Potser de petit ja s'anava fomentant aquesta dèria Karkamal, aquest tirar amunt cap a Sant Ramon.
Felicitats per l'escrit i pels records.
Antònia
Estas molt graciós Josep, ara sabem
perque estimas tant Ramon y el teu poble.
Gràcies por compartir-ho amb tots nosaltres,
Felicitats.
Asun.
Ara tens bastant menys cabells però els mateixos ulls picarons!!!
Enhorabona!!! Records i fotos entranyables!!!
Publica un comentari a l'entrada