L'Asun i el Gustau.

    
       Sant Boi Segle XIII



   A Sant Boi, al camí que porta a Sant Vicenç, rodejat de camps, hi a un convent de frares franciscans. El creador de l’ordre, Sant Francesc d’Assís, en un viatge que va fer a Barcelona l’any 1203 va visitar el nostre poble, es va allotjar a la casa de Can Farigola. La bondat del sant va impressionar al matrimoni, que li van cedir uns terrenys a les afores del poble per que construís un convent per l’ordre. Els dos frares que l’acompanyen, Bonaventura di Bagnoregio i Silvano di Somia es quedaren entre nosaltres i construïren l’edifici conventual.

   Creix l’edifici i també el nombre de frares de l’ordre; el Gustau de Cal Xullo un noi llest i erudit entra a l’ordre com a novici, les seves dots com a copista i grafista son innates, l’ordre te necessitat de crear la biblioteca i el scriptorium i l’envien a la Catedral de la Seu d’Urgell a copiar el Beatus de la Seu.


   Rep la benedicció de fra Silvano di Somia, i un matí de primavera emprèn el viatge cap a la Seu. No porta equipatge, tant sols una carbassa per posar l’aigua. Anirà mendicant a les cases que trobi en el seu camí, riu amunt fins a Manresa, desprès passarà per les planures de Calaf cap a Pons, aquí es toparà amb el riu Segre, es època de desglaç, l’hivern ha estat fred i plujós i els cims de les muntanyes encara estan blancs de neu. Arribarà a Organyà, on el capellà, dos anys abans (el 1201) va escriure unes homilies, que es convertiran en el document, escrit en català, més antic de que es te coneixement. La Seu està a la vista, la magnífica Catedral destaca per sobre les cases del poble, omple els pulmons d’aire fresc, i enfila el camí cap a La Seu.

 
   L’Asun, és una adolescent angelical d’un encant especial, tercera filla d’una família devota de Valladolid, va entrar al monestir cistercenc de Santa Maria de Cañas, prop de Santo Domingo de La Calzada com a novícia. La seva família molt arrelada a la fe cristiana, van veure amb molt bons ulls la decisió de la noia; es prenia totes les feines del dia amb fervor, feliç amb el que feia i com ho feia. L’abadessa, Urraca Diaz de Haro filla del fundador del monestir, va voler que l’acompanyés a la Seu d’Urgel, a veure el Beatus de la Seu; un llibre copia d’un altre, el de Liébana, sobre un comentari de l’Apocalipsi.


   L’Asun, passeja per l’admirable claustre de la catedral, distreta amb els seus pensaments, lentament i amb el cap baix; el Gustau, està a la seva cel·la, mirant cap el claustre, quant de sobte la veu, la va seguint amb la mirada, no l’hi veu la cara, però si que es s’adona que sota l’hàbit blanc hi ha una noia jove. Intranquil espera que la noia doni la volta al claustre; ja torna ha passar, i cada vagada la veu més angelical, intenta veure-li la cara però des de el lloc on és, és impossible i, malauradament no hi haurà una altre volta de la jove novícia. El Gustau resta neguitós; baixa al scriptorium a copiar el Beatus, es distreu, no es pot concentrar amb la feina, al seu cap tant sols te una dèria, la de la novícia del claustre.


   Es l’hora de cantar vespres, els clergues van cap l’oratori, es seuen als setials laterals de l’altar, les monges tenen el seu lloc al cor del oratori, una espessa reixa de fusta les fa invisibles per els sacerdots. Comencen les oracions i l’entonament dels salms, tots van vestits amb els hàbits negres, i amb les caputxes posades, però n’hi un que porta un hàbit diferent, marró. L’Asun el mira, està cantant i li surt un gall, l’abadessa es gira i la mira. Hi ha quelcom, que l’atrau de la persona, que hi ha sota l’habit marró, abaixa el cap, però torna a mirar-lo, ara amb més intensitat.


   Els dos novicis, es retiren a les seves respectives cel·les, amb sensacions que mai a la vida havien sentit abans, un nus a la panxa els remou les entranyes. No es pregunten, ni saben que els passa, però aquest desig, mescla d’angoixa, d’ànsia i delit els trastoca.Es remouen en els seus llits, i lentament s'adormen. Migdia, desprès de dinar, els sacerdots es retiren a les seves cel·les, el Gustau prefereix anar al claustre, ha de reflexionar sobre ell i la seva vida conventual, però sobre tot el que més l’amoïna es que des de que va veure a la novícia en aquest claustre la seva perspectiva de la vida ha canviat. L’Abadessa, les monges i l’Asun, també han acabat de dinar, i es retiren a les cel·les. L’Asun des de la seva cel·la mira al claustre, veu al jove franciscà passejant per el claustre, el mira tant intensament que el jove es gira, i les seves mirades es creuen. La força de la mirada alenteix el món, però l’Asun recupera l’alè, s’arremanga l’habit i corre cap el claustre. Ell al veure-la marxar de la finestra es queda confús però l’esvalot produït per la noia baixant les escales sacseja el seu cos, es troben l’un davant l’altre, i es queden parats, es miren, tenen la sensació que es coneixen de sempre, com si tota la vida haguessin estat junts i aquest es tant sols un retrobament llargament desitjat. Es miren als ulls i s’agafen les mans, immòbils l’un davant de l’altre, lentament s’acosten i es fonent en una apassionada abraçada.


   L’abadessa Urraca Diaz de Haro, ha contemplat l’escena des de la seva cel·la, l’hi venen a la memòria imatges de la seva joventut i d’apassionats moments viscuts. Fa venir els joves a la sala capitular, venen agafats de la mà; els mira contenta i els diu `fills meus, vosaltres no sou d’aquest món fred i solitari, vosaltres esteu fets per estar junts tota la vida´. Desprès vindran, llargues passejades  pel claustre enraonant o en silenci, coneixent-se i enamorant-se.



  
   El Gustau, ja ha acabat la copia del Beatus i demana permís a la abadessa i al Bisbe de la Seu, Pere de Puigvert, per casar-se amb l’Asun. Sembla que res els pot separar. La parella obté l’autorització eclesiàstica i el mateix bisbe els vol casar. La catedral s’engalana de gran festa. Primer entren les monges en processió i seuen als bancs de la dreta de la catedral. Desprès els monjos, a l’altre banda i darrera els nuvis. El Sr. Bisbe els rep al peu de les escales de l’altar i comença la litúrgia, els escolans entonen cants amb veus juvenils, desprès les lectures d’epístoles i evangelis, i per fi el ritual del casori, l’Asun i el Gustau ja son marit i muller!!

   Demà al mati tots surten acomiadar-se de la parella, una somera els ajudarà a portar el voluminós llibre cap al convent dels franciscans, cap una nova vida.


   I junts començaran el camí, el camí de les seves vides.