Festes nadalenques

Salut Kompanys.

S’apropa la nostre Gran Festa, la que es el compendi, la fusió i sinopsi de les diades de Nadal, Cap d’Any i Reis, el divendres 4 de gener podria ser el dia; pensem el que cada un pot aportar a la Diada, per què sigui una Magnifica Festa; podríem formar equips, que organitzi cada un dels dies i així ser els uns amfitrions dels altres.

Aquesta podria ser una proposta d'equips:

Equip de Nadal: ANABEL +Dani, Fernando, Gustau, Jose Guirado, Juani, MAnel, Miquel, Paqui, Toni, Llum, Marta, Meri

Equip de Cap d'Any : ANTÒNIA +Erich,Gabriel, Jeroni, José Mtnez., Loli, Mari, Montse, Pastora, Ramon, Manel

Equip de Reis : ASUN +Fabi, Gaspar, jesús Pérez,Josep, Lluïsa, Marina, Paco,Sergi

Què us sembla ???

KarKamals a la 48a Behobia /SanSebastian 2012

A falta de la corresponent crónica que suposo, tard o dora arribarà, us anticipo les fotos del primer i mes actiu dels nostres inquiets reporters,en TONI.

I per veure la seva obra gràfica cliqueu aquí

I si avans ho dic, aqui teniu les d'en Josep

Veig que el tema crònica va per via lenta... fins i tot he tingut temps per revelar les fotos.
Doncs vista bona feina feta p'el Toni i en Josep i per no repetir-me massa nomes he pujat las fotos menys coincidents amb las ja pujades, básicament per no fer-me pesat i per que l'Erich i en Jernoni ho tinguin una mica més complicat el dia que veiem les seves fotos.

Vinga,sense més preàmbuls, cliqueu aquí veureu les fotos d'en Gabriel


To be continued... suposo

Reflexions

Hola a Todos:

Soy Montse Agustí. Una amiga mia que ha padecido cancer de mama ha escrito una carta muy bonita que me gustaria compartir con vosotros y, en especial, con las mujeres del grupo para poder valorar más la situación que padecen estas mujeres y coger con más ganas, si cabe, la cursa de la Dona.

Como yo no se si puedo publicar un artículo en el blog, me gustaria que se publicase en mi nombre, me hace mucha ilusión compartirlo.

¡¡¡Muchas gracias por adelantado!!!

UN ABRAZO



Montse


CARTA A MI ENEMIGO

“Distinguido” enemigo:

Ante todo trataré de guardar las formas, por más hijo de la gran … Bretaña que seas. No entraba en mis planes dirigirme a ti, por aquello de que no hay más desprecio que no hacer aprecio, pero he querido tomarme este gesto como un ejercicio de exorcismo y también por si mi experiencia pueda servirles a otras personas.

No, no te equivoques, no soy una ingenua que piense que por haberte ganado la batalla se cree que ha ganado ya la guerra. Sé bien cómo te las gastas. Me has arrebatado a cuatro familiares muy cercanos y queridos. Y también ha coincidido en el tiempo que mientras andabas pretendiéndome, has tenido la poca vergüenza de tirarle los tejos a una prima mía, de mi misma edad. Por lo visto te has encaprichado de nosotros, así que siempre he sido consciente de que en cualquier momento podrías desplegar tus ínfulas de galán conmigo. No fue una gran sorpresa escuchar de labios del médico en Patología de la Mama el resultado de la biopsia, el 18 de julio de 2.011, que arrojó con el rostro serio para comunicarme que tenía un carcinoma ductal infiltrante. Si bien es cierto que no te esperaba tan pronto, y el hecho de saber que podías andar tras mis pasos y aparecer no impidió el momentáneo e inevitable mazazo. Pero déjame decirte que lo nuestro es un amor imposible; convéncete.

Sí, ya sé, tú dirás que yo te buscaba y que desde los 34 años me hacía las pruebas cada año para ver si tú aparecías en mi vida, pero me temo que confundiste mis señales, porque mi única intención, conociéndote, era estar ojo avizor si tal hecho se presentaba para darte una patada en los mismísimos… glúteos, cuanto antes.

Bien te pusieron el apellido, Sr. Maligno. Te gusta trabajar en las sombras, sin dar la cara y por eso decidiste ser un tumor no palpable. Así que te imagino ahí chiquito, agazapado y riéndote a mandíbula batiente cuando en la consulta de aquel ginecólogo, en junio de 2.009, oíste que se negó en rotundo a programarme la mamografía para el año siguiente, y ante mi insistencia, al comentarle de mis antecedentes familiares, me respondía una y otra vez: «No, no, a tu edad no puedes hacértelas cada año, son radiaciones, la próxima para junio del 2.012». No sabes las veces, desde que supe de tu existencia, que me he acordado de ese médico… de su santa madre y de toda su familia.

Debí insistir en hacerme esas pruebas con otro doctor, como venía haciéndolo cada año, y/o denunciarlo al inspector médico. Jamás debemos saltarnos un control, aunque solo sea preventivo y nos encontremos como una rosa, porque a ti, maldito, te satisface estar al acecho para aprovechar el menor descuido.

Así, con el campo libre, creciste a tus anchas ante mi ignorancia hasta alcanzar casi los cinco centímetros y lograste rozar con uno de tus oscuros tentáculos mi axila. Pero un buen día, en la primavera del 2.011, la casualidad, si es que existe tal cosa, o la providencia, quiso que advirtiera tu sombra; tu mala sombra y me dañé la zona al apoyar un marco que tenía la pretensión de restaurar. Y ahí me puse a buscarte de nuevo.

«Tienes muchísimas posibilidades de curarte». Eso también lo oirías, ¿no? Imagino que esta vez no te hizo maldita la gracia. Mi oncólogo era enérgico y muy preparado. «Eres joven y fuerte, así que le vamos a dar con todo. Ocho sesiones de quimio para reducirlo, cirugía, treinta y cinco sesiones de radio y cinco años de hormonoterapia». ¡Bien! ¡Eso, vamos a darle con todo a ese bastardo! ¿Cuándo empezamos? Lo malo es que yo estaba en el medio, haciendo de pimpampum, recibiendo algún que otro pelotazo.

Pese a los consejos médicos, fue inevitable que corriera a san Google para buscar información, una vez te presentaste cortésmente con toda la retahíla de nombres y apellidos de rancio abolengo, para intentar averiguar en profundidad quién eras y, sobre todo, encontrarme con la experiencia de otras mujeres que se hubieran librado de tu asedio antes; lo dejé justo a tiempo de sacarme un Master. Consideré que le estaba dedicando demasiado tiempo de mi vida a un bicho feo y perverso como tú.

De la experiencia de algunas de tus víctimas más veteranas aprendí que no eras un mal tipo cualquiera, un “mindundi”, y que muchas de las damas que mejores resultados conquistaron y llevaban ya largos años libres de tener que volver a ver tu horrible rostro, se habían defendido desde tres frentes: cuerpo, mente y espíritu, porque para expulsarte y derrotarte hay que ponerlo todo. Atrincherada desde esas tres torres me dispuse a luchar, siendo consciente de que ya no permitiría darme el lujo de bajar la guardia, jamás.

Lo mismo me sucedió cuando lo contaba a mis conocidos con toda naturalidad. Las conversaciones acababan girando entorno a ti, casi siempre. Como amante posesivo que eres todo lo quieres abarcar, pero yo estoy lejos de ser sumisa. Así que, solo por ese motivo, se lo comuniqué a un reducido grupo de amigos de Internet. Me negaba a cederte más espacios de mi vida que los estrictamente necesarios, me negué a que lo fiscalizases todo; mi vida es mía y mis blogs han sido uno de mis más queridos y benéficos oasis de “normalidad”.

No puedo faltar a la verdad y decir que ha sido un paseo, ni que no haya pasado miedo, pero no has llegado a aterrarme ni a paralizarme. También me he permitido mis lágrimas, mis momentos bajos, que los guardo para mí. Eso sí, cada vez que eso ha sucedido he decidido que fuera por corto espacio de tiempo, para aligerar el alma, y una vez llorada… a seguir con la batalla y con Mi Vida. Pero han sido más los momentos en los que he reído y disfrutado, quizá porque desde el cielo tuvieron a bien enviarme un ángel llamado Joel, en forma de sobrino en medio de mi segunda sesión de quimio, que ha sido uno de mis mayores pilares, junto al resto de mi familia y amigos. Y no contentos, por lo visto me he portado muy requetebién, mi hija me anunció que a finales de septiembre iba a ser abuela a mis 46 años de otro ángel al que llamarían Nil.

He leído a algunos de tus Combatientes Pelones darte las gracias. Yo no sé si puedo llegar a tanto, en la lucha he perdido algunas cosas, el pelo, las cejas, las pestañas, casi las uñas de mis pies…Pero he ganado otras: lo cierto es que ya sabía que era fuerte; pero ahora lo soy más. Ya sabía que lo mejor de la vida está en las cosas sencillas; pero ahora lo he comprobado de verdad. Ya sabía que hay muchas personas que dicen querernos, adorarnos, pero que cuando vienen mal dadas desaparecen o no acuden, aunque una nunca les haya fallado; pero ahora sé que afortunadamente han sido tres gatos y quienes son. Ya sabía que la vida es frágil y que como dice mi amiga del alma, nadie tiene atornillado aquí el asiento; pero ahora he tomado verdadera conciencia de cuán sutil es el velo que separa la vida del más allá. He ganado paz interior. Y por eso saboreo cada momento más y mejor y no me voy a permitir perder el tiempo deprimiéndome por tonterías… ¡Ah! Y también te debo un escote de infarto, ¡qué caray! Bueno, sobre todo al cirujano plástico que buscó la simetría entre mis dos amigas: «Se operan las dos con patrón de reducción y push up. Entra dentro del lote», fue su respuesta ante mi pregunta si se iba a notar mucho la diferencia.

Desde el principio he tenido el convencimiento de que esta batalla —y espero que la guerra—la ganaba yo, con la ayuda de los profesionales de la salud, para los que tengo un agradecimiento infinito, por su buen hacer, pero también por su extraordinaria humanidad, por la cual no reciben ningún plus en su mermada nómina. Sí, desde el principio me visualizaba haciendo una muesca en mi Colt, tras descalabrarte.

“Se puede, se puede, se puede…” ha sido el mantra que repetí hasta el 7 de agosto de 2.012, día en el que recibí exultante mi última sesión de radio. Ha sido una lucha dura y larga, poco más de un año, y, no, no te daré las gracias por acosarme e irrumpir en mi vida pero, aun a riesgo de que suene contradictorio, de esta etapa he salido reforzada, más segura, feliz y agradecida con la vida.

En los momentos de búsqueda de información en Internet leí algo que te dijo Lance Armstrong cuando se enteró de que el Cáncer le había invadido varios órganos, me gustó tanto que lo he hecho mi lema en muchas ocasiones desde entonces, va a modo de despedida: “Te has equivocado de cuerpo. Mi cuerpo es mío”. Espero haberte echado para siempre.

MATAGALLS MONTSERRAT 2012

¡¡ PROVA SUPERADA !!
Mentre arriba l'ansiada crònica d'algun dels nostres il.lustres rapsodes, i Jo acabo de revelar les fotos (s'em ha girat feina) penjo aquest artícle, per tal de que aneu posant els vostres comentaris

Vinga nois, ja hi son, només heu de clicar aquí, per veure-les totes.


.

    Sant Boi Segle XIII.

    Salut Kompanys.

    5 de juliol  2012.

  

   El poble en va ple!, una antiga casa de la Plaça de l’Alou s’ha ensorrat, els bombers de Sant Climent han arribant al lloc, desprès que els veïns de la plaça, els hi hagin fet la feina, sembla ser que no hi ha ferits.

  A la casa feia temps que no hi vivia ningú. Al Sergi l’hi agradava contemplar la sortida del sol des de el terrat cobert del primer pis encarat al sud, rebia tots els raig de sol del dia. Hi tenia un hort densament plant de tomàquets, mongetes, porros i viandes. Un galliner amb pollastres i gallines  pota verda i conills per el consum de casa. Hi passava llargues estones escatant i regant abans que els primers freds hivernals cremessin amb el seu rigor les últimes verdures. Un cop collits els darrers caquis començava a preparar la terra per la propera anyada. Guardava les canyes per plantar mongetes i tomàquets, apilava els fems en un racó i veia com els dies es feien cada cop més curts. Una sobtada tempesta i un vent tramuntanal, fan caure l’antiga casa i el casal de la part posterior de l’hort; Can Farigola, un edifici gòtic senzill i esvelt de vermellosos carreus, era una joia del naixent estil del segle XIII, i en un instant, s’ensorren set segles de la nostre història.

Entre les runes apareix un llibre... i objectes personals que deurien estar amagats en algun lloc de la casa i que l’ensorrament ha posat al descobert. El llibre narra el periple d’un jove, el Dario, que va anar caminant de Palau al nord de l’illa de Sardenya fins a l’Alger a l’altre costat, passant per Olbia, Dorgali, Nuoro, Torralba.... aquesta és la seva aventura, el seu relat.

28 de maig de 1212

  Amb la KarKa, una coca aparellada amb veles quadres i un sol pal havíem salpat del port d’Ostia, proper a Roma, rumb a Barcelona. Havíem de fer una escala a l’Alger per carregar vins d’aquella prestigiosa contrada, un comanda que el Miquel del Bori i el Jesús del Llor havien fet al Paco “el Ximelis”. Però abans d’enfilar l’estret de Bonifaci una tempesta remena les aigües, el vent sacseja la carregada nau i ens fa escorar fins al límit. El patró emproa el vaixell a l’onatge i em fa reduir el velam, no vol que el vaixell es quedi aturat i a la deriva, vol evitar que la mar li entri pel costat i el posi en un compromís. Davant nostre es perfila l’isola Maddalena, potser al seu raser el vent no tindrà tanta força i podrem arribar al port de Palau i al seu abric esperar que la tempesta es calmi. Amb molta perícia i domini el Paco enfila la Karka cap el Capo d’Orso, per posar-se a sotavent de l’isola Maddalena i posar proa al port de Palau. Ens entenem molt bé amb el Paco, fa temps que naveguem junts i admiro la seva valentia i coratge en els moments difícils com aquest.

   Desprès de tot un dia bregant amb la mar i el vent, la KarKa arriba al port de Palau. Ha sofert danys al costat d’estribord del buc, l’arbre, estais i el velam s’hauran de reparar. Els mestres d’aixa de Palau ens diuen que reparar la KarKa els portarà més de dos mesos. Estar a terra parat irrita al Paco, la seva vida és la mar, el vent i els camins que amb el seu vaixell obre sobre les ones. Els ulls els te petits de tan mirar l’horitzó, l’hi agrada sentir el vent als seus cabells, que no talla mai mentre està embarcat, i sentir com la mar passa sota el buc i el timó talla.

    Sé del mal humor del Paco quan és a terra i decideixo anar a donar un tomb pels voltants de Palau. Sempre he vist la terra des de la mar i ara és el moment de descobrir i passejar per aquest país des de terra. De bon matí hem poso en marxa i surto de Palau, a la dreta hi tinc Santa Teresa di Gallura  i a l’esquerra el camí cap a Arzachena. Decideixo anar cap a l’oest a Santa Teresa, a l’extrem nord de l’illa entre el capo Falcone i el capo Testa. El camí em fa passar per Porto Pazzo, una estreta i llarga badia on els penya-segats es fonen en vertical al mar. El paisatge és ple de margallons i atzavares. Davant meu emergeix de l’aigua l’Isola Spargi, radiant als raigs del sol. Deixo la costa i m’endinso terra endins. El solitari camí passa per camps de conreu i petites cases, al veure’m la gent deixa la feina i em saluda amb la mà, no parlo gaire bé el sard, però la bona voluntat i l’amabilitat de les persones ens fa entendre’ns. Agafo el camí que va cap a Capo Falcone però abans d’arribar al cap baixo a una petita cala i em capbusso a les transparents aigües. La frescor de l’aigua hem fa revifar el cos, xipollejo com un nen i m’estiro mirant la mar, la ratlla del horitzó separa els blaus del paisatge. El camí segueix arran de mar, abans d’arribar al copo Falcone, prop de l’aigua, soldats i picapedrers construeixen una torre de defensa rodona i fornida, altiva i poderosa. Dalt dels marlets oneja la bandera de les Quatre Barres, la Senyera Catalana. El capo Falcone és ventós i solitari, les ones no donen treva i un i un altre cop, xoquen amb força contra les roques. Des d’aquí el camí  em porta a Santa Teresa.  El poble té una gran i resguardada badia. Tots els dissabtes s’hi celebra un important mercat on els pagesos de les rodalies hi acudeixen per vendre els seus productes. A la badia hi ha 7 vaixells dels cavallers de l'Ordre del Temple,fondejats a les seves aigües,ordre creada per Hugues de Payes i Jofre de Saint-Omer amb el suport de Bernat de Claravall. S’estan proveint d’aliments i d’aigua per el seu viatge cap a Terra Santa a la conquesta del Llocs Sagrats, ara sota el poder del sarraïns i del seu capitost Saladí. Des de el mar el capo Testa sempre m’han atret, els rocams que treuen el cap a les blaves aigües i la transformen en blanca escuma, els penya segats blancs i polits per el desgast de la mar i el vent.  Estic prop del capo Testa,  passo per una munió de cales de verd maragda; un pescador cala les seves xarxes a la transparent aigua; el buc del bot es reflecteix al fons del mar. Em paro i contemplo el paisatge, omplo els pulmons d’aromes de plantes, flors i de l’aire carregat de sal i continuo el camí que  puja descrivint unes amples voltes. A l’esquerra la vessant està coberta de flors de tots els colors que creixen en un terra sorrenc. La intensitat del sol, que la pedra reflecteix, hem fa aclucar els ulls; sóc dalt del penya segat, la mar s’obre al davant meu, el mestral bufa suaument i hem fa voleiar els cabells i davant meu: l’Estret de Bonifaci. Pujo al roquissar, m’assec i contemplo l’espectacular paisatge, m’hi passo molta estona, acaronat per el vent, omplint els sentits d’olors i sensacions i la ment d’imatges perdurables. Vull conèixer aquest país, i la seva gent, no m’ho vull perdre.

10 de juny de 1212.

   Palau és el port de comunicació i aprovisionament de les illes dels voltants. A ponent té unes imponents drassanes on es construeixen i reparen vaixells i barques de totes les mides. A llevant: la platja, a la sorra hi descansen les barques de pesca, els pescadors feinegen i sargeixen les xarxes. I darrera, una filera de casetes construïdes amb la forma de la badia. Hi ha una plaça on  tothom i fa cap. Uns roures, una alzina i palmeres donen ombra al lloc. Hi ha un hostal que porten una dona i seves filles; donen menjar i veure a marines, vilatans i gent de pas; uns homes, asseguts, en uns bancs massa alts i amb les cames penjant enraonen plàcidament; escolten al que enraona atentament, després l’un o l’altre dóna la seva opinió. Estic assegut en una de les taules i relato al Paco la meva anada al Capo Testa i Santa Teresa di Gallura. L’hi descric el paisatge, la gent que he conegut, els vaixells del Templers, estic exultant, eufòric i li demano permís per descobrir aquesta gran illa, la seva gent, les costums i el seu tarannà. Li proposo trobar-nos a L’Alguer, a l’altre costat de l’illa, jo hi aniria caminant mentres ells esperen a port que la Karka estgui reparada. El Paco “el Ximelis” hem mira, es grata el clatell amb la mà esquerra, acluca l’ull dret i hem diu: `ets molt jove, la terra està plena de perills, patiré...´Però de sobte hem relata aquell dia quan ell va caure a l’aigua i que vaig fer la maniobra correcte, en fer virar el vaixell fermant el timó perquè la KarKa fes un gir de 360 graus, caçant i amollant els caps de les veles, per posar-me al seu costat i pujar-lo a bord; al final acaba dient... ` segur que ten sortiràs molt bé, Dario´.

continurà.........

On es en Wally ?

A qui veieu ????

by Antònia de Can Karkamal

VideoKarkamals

Ja tenim Spelberg, o pot ser un Ventura-Pons, però en Dario ha aonseguit difondre als Karkamals via TV3 als "molinetes" estiuencs del VIU AUI ES ESTIU, cliqueu al play i mes o menys al segon 35 surtirà tot el "elenco" d'actors de la Karkamal Theater Company.

Salut

Voluntaris per la Pujada a Sant Ramon

Hola Kompanys

Com cada any el Club organitza, a instàncies de l'Ajuntament, la tradicional Pujada a Sant Ramon.
Aquest any ens ho han canviat de dia i de hora, enguany la sortida es farà el diumenge 2/9/2012 a les 9 i 9.30h per caminants i corredors respectivament.

Encara que ja us ho diré en vivo y en directo us deixo aquí el formulari per inscriure's com voluntari per la Pujada.

Com cada any ens faltan mans.Compto amb aquells de vosaltres que vulgueu vindre.

Salut

Gabriel Karkamal

Sant Ramon

  Un altre cop vam pujar a sopar a Sant Ramon; com sempre la Fabi ens va delitar amb les millors truites, els saborosos `montaditos´de la Montse, van ser de nota i les excel·lents coques de l’Asun i la Mari ens van entusiasmar.
 
  El Gabriel es va abrasar a la guitarra i l’hi va treure els millors i sonors acords,  els cants es van fer sentir en la plàcida nit, i el temps va transcorre entre cançons i rialles.
 
 De sobte, com en un conte, ens vam adonar que era massa tard, i havíem de tornar a casa; ens quedarà en el record, la posta de sol, els amics i molts petits detalls, que faran que no oblidem aquest sopar a Sant Ramon.

dimecres 11 de juliol de 2012.


Les fotos aqui

Bastiments ( Pic del Gegant )

Salut Kompanys.

El diumenge, el pronòstic del temps feia preveure un temps agradós al matí, i a mitja tarda podia haver-hi risc de xàfecs i tempestes al Pirineu; els que vivim a ran de mar, no entenem que al Pirineu el temps pot ser tan canviant.
 
Al arribar al lloc on aparquem els cotxes, les boires tapen els cims de les muntanyes, pugem per un corriol, al costat per on el Ter baixa, es diu el Solei Bonic. El riu neix a Ulldeter, al raser del Gra de Fajol de Baix i de Dalt.


La pujada és suau al principi. Abans d’arribar al coll de La Marrana, la pendent es fa més forta i bufa el vent. En arribar al coll el vent s’engresca i busquem el raser del Coll per esmorzar, el vi que ha portat el Toni beneeix l’acte; pugem un altre cop al Coll, el vent bufa amb més força, els guants i el buff es fan imprescindibles i les jaquetes necessàries; el vent ens fa dubtar de la nostra força. No vam pujar tots al cim, tampoc hi érem tota la Kolla. Pot ser La Muntanya, ens vol veure a tots i no a uns quants; si hi anem tots segur que ens prepara un dia agradable i tranquil.

Les meves fotos aqui i las d'en Gabriel aqui




Josep

12.- Montserrat II

 
Sant Boi Segle XIII    


   A la part assolellada de la muntanya, el camí puja enganxat al rocam. Molt amunt casi dalt, el Sergi es para i diu:`hem arribat kompanys´. Una frondosa heura s’arrela a la roca, darrera d’unes mates de romaní, el Sergi s’endinsa, aparta l’heura i desapareix al seu darrera. Davant seu s’obre una sala oberta al cel, les verticals parets li donen forma rodona; al bell mig, una pedra marca el centre de la sala. El Dani suggereix de fer-li un altar amb la pedra central i amb pedres, tots tres piquen i l’aplanen a cops. Col·loquen el tron i asseuen a la verge, es fan enrere unes passes i miren el conjunt; la imatge rep la llum del sol que reflexa la pedra, fent-ne ressaltar la cara i les mans, els daurats es transformen en raig de llum i el tron es fa més reial. La benedicció de la Mare de Déu o el goig de la feina feta transformen als nostres kompanys, d’homes cansats en homes contents, d’homes en herois!!.

   Les portes de les golfes de Can On s’obren de cop i ens fan girar cap allà, el drac treu el cap pel balcó, d’un salt puja a la barana, respira i l’alè es transforma en foc. La por silencia la plaça, fa bategar les ales a l’aire, s’inclina endavant i comença volar. L’ombra amaga el sol, fa dues passades en vol rasant que ens emmudeix a tots, sentim el so de les ales tallant l’aire. Fa un gir cap a la dreta per agafar alçada, bategant les ales amb poderós ritme, fins convertir-se en un punt en el cel, plega les ales al costat del cos i gira per entrar en picat cap a les muralles del costat del riu, com un estel fugaç travessa el cel, amb les urpes toca les capçades dels pins i com un llamp enfila cap un grup de pirates que estan apunt de prendre el te matinal. Amb les urpes enganxa la tetera i inicia una volta sobre l’ala en un viratge ascendent seguit d’un viratge amb canvi de direcció de 180 graus per deixar caure la tetera al bel mig del foc. Els volants de compensació funcionen de meravella, el Jeroni riu satisfet i l’Erich calla, vol viure intensament aquest moment màgic. El Jeroni i l’Erich fan aturar amb suavitat el drac damunt la teulada del safareig del poble, els kompanys aparten les teles de sota el coll del drac i saluden cofois. La resta no ens podem creure el que estem veient!!, son l’Erich i el Jeroni. El poble passa d’estar atemorit i tenir por, a ballar i cridar d’alegria.

   L’alegria dura ben poc, els moros ens ataquen. Per les escales comencen a pujar a la muralla, amb les forques i llargs pals apartem les escales de la paret i les bolquem, però son tants i tants que no donem abast. Si algun àrab arriba a dalt de la muralla, la Montse de Cal Nap l’espera amb la pala d’escurar la cort dels porcs, cop de pala i cap avall a fer cua. La Pastora dispara des de la barbacana el canó un i un altre cop, el carrega amb el que te més aprop, i aquest cop és un test on hi ha plantat un cactus de llargues punxes, que fa diana al cul d’un moro a qui la Montse acaba de fer baixar per el camí més recte. Però la batalla s’està decantant cap el cantó assaltant i la Mari, crida `ale, ale , ale.............´per encoratjar als defensors, i els moros `ala, ala, ala,...........´ per atemorir-nos.

El Jeroni diu al Erich: `ha arribat el nostre moment de gloria´, `som-hi, Jeroni´diu l’Erich; i de cop apareix el drac, que es fa un lloc entre nosaltres a la muralla, batega les ales, brama i treu foc per la boca, la seva presència paralitza als atacants. El drac obre les ales tot el que pot i es llença al buit, el Jeroni ordena `encén i apunt de llençar les gerres´. El Jesús del Llor els havia preparat unes gerres plenes d’esperit de vi amb un drap que penjava del broc, abans de llençar-les s’encenia el drap i es llençava cap avall, en caure, la gerra es trencava, vessava el líquid i el drap encès calava foc a tot. El drac plana i l’Erich comença a llençar les gerres als àrabs que estan apunt d’escalar la muralla. Els matolls que hi ha prop de les muralles s’estan encenent, i fan entrar en desbandada als àrabs. El Jeroni vol atacar ara als vaixells, fa prendre altura al drac, el fa girar i caure en picat; el cap estirat, les ales plegades i la cua recta; a 100 vares de l’objectiu fa pujar el cap, doblega la cua, s’obre de cames i l’Erich deixa anar el seva etílica carga, aquest cop dues de les gerres més grans. Tot seguit els vaixells comencen a treure fum. Tots estem mirant i admirant, les evolucions del Drac Màgic, que giravolta un i un altre cop, cau en picat, i va llençant les gerres, sembrant el pànic entre els desconcertats àrabs. Les flames s’han apoderat de la meitat dels vaixells i no hi ha prou espai a les altres naus per que hi càpiguen tots el musulmans, que s’apilent com poden per fugir. Des de dalt de la muralla cridem i aplaudim, aquest Drac Màgic i els seus valents pilots.

Obrim les portes i veiem pujar per la Pujada de l’Alou, els nostres herois, el Sergi de Can Pedra, el Dani de Les Mules i el José de Can Trull, els que han portat la Verge a la Muntanya Santa. Arriben d’esma i esgotats, però braus i coratjosos; la festa comença i tot son crits d’alegria i felicitat; l’Antònia, ens dona a veure unes gerres amb un líquid procedent de la fermentació de la civada, que l’Aina après a fer en la seva estada a París.  Tots volem provar aquesta nova beguda, estem contents i feliços, el Gaspart ens ofereix fadrins, que si en la guerra ens han fet forts i valents, en la pau ens farà, amables i gentils.
Cridem d’alegria, fort molt fort, `Visca el poble de Sant Boi´, `Visca en Paff, el drac Magic´.

                         ---------------------------------------------------------------------

La Montserrat del Bori, demana a les amigues si volen acompanyar-la a Montserrat a peu, volia fer-ho, tenia la necessitat d’anar a peu a la muntanya per donar gràcies a la Verge. L’hi demana al Martí que faci la ruta de Sant Boi per el riu i fins dalt del Monestir. Havien de ser pocs en aquest peregrinatge, però quan es tracta d’anar a Montserrat tothom s’apunta, de la mitja dotzena de caminants es passa a 19. El 12 de maig 2012 els homes del temps pronostiquen un dia solejat i calorós. A les 5.45 del matí el grup de caminants es posa en marxa cap a la nostra Santa Muntanya, el sol fa apujar la temperatura fins a límits que el cos li costa suportar, però la passió i l’energia en que el grup camina, transforma el cansament en alegria.

El dia 12 de maig 2012, el de l’anada a Montserrat del grup de la Montserrat del Bori, feia 799 anys, d’aquell 12 de maig de 1213; d’aquella pujada de la Verge a la Muntanya per els homes del poble i de la victòria del poble sobre els pirates. Any rera any, el 12 de maig, els veïns del poble de Sant Boi, ens vam aplegar, per anar riu amunt cap a la Muntanya, a veure la Nostre Verge, i rendir-li fervorós homenatge.  

A les nostres llargues marxes, als eterns entrenaments, per la Matagalls, de nit o de dia, sempre s’alcem el crit :`on anem´, i el grup respon en força `a MONTSERRAT´, sense donar-nos compte, tan sols fem el que els nostres avis, i els avis d’aquest, feien: caminar riu amunt,  fins la cova a veure la Nostre Verge.

La Montserrat del Bori, en va fer arribar aquest poema de Miquel Martí i Pol, que li dona sentit a l’esforç de caminar, sentit al compartir i l’esperança que al final sempre hi trobarem un cel daurat.
El conjunt musical, Gerry and The Pacemakers, van crear la canço, You’ll Never Walk Alone, del poema de Martí i Pol, que els aficionants del Liverpool, van convertir en himne, i abans de començar el partit, canten amb fervor


Caminant, enmig del torb, tingues el cap altiu,
i no et faci por la foscor.
Al final d'aquest torb, ...hi ha un cel ben daurat,
i la dolça cançò dels ocells.
Camina vent enllà, camina pluja enllà.
Tu mai caminaràs sol.
Camina vent enllà, camina pluja enllà.
Tot i que els somnis siguin trencats.
Camina, camina amb l'esperança al teu cor,
i tú mai caminaràs sol,
tú mai caminaràs sol, mai sol.
             
            Miquel Martí i Pol
  


 Les fotos de l'anada aqui

11 - Montserrat I

  Sant Boi Segle XIII.

  

   El Paco i el Dario han sortit a pescar, han anat a calar les xarxes a la desembocadura del riu. Els nutrients que el riu porta als peixos els sap a glòria. De sobte, però el mestral entra amb força i els va arrossegant mar endins, el Paco baixa la vela i llença l’àncora al mar. Això fa que la barca s’aproi al vent, i que freni la seva deriva. S’adormen al fons de la barca, però de sobte el Paco es desperta i mira cap a garbí, la mar està coberta de veles, les veles són de vaixells àrabs que de ben segur tornen per saquejar i per venjar-se de l’última ràtzia. El Dario es posa dret, la por el paralitza, el Paco crida:`als rems Dario!’. S’asseuen al banc, agafen els rems, posen els talons a les quadernes del bot i comencen a bogar. El Dario s’esforça tot el que pot, el patró el tranquil·litza  `tingues calma noi, la platja està molt lluny’ i el Paco li marca el ritme amb la veu. A la costa es perfila una muntanya amb un immens pi arrelat al seu cim, el patró enfila la proa del bot cap a l’arbre, una lleugera brisa infla la vela i els fa progressar. Es fa de nit i la lluna plena els obre un camí de llum sobre l’aigua, les mans i genolls noten l’intens esforç, però poc a poc la costa es va apropant. El mar s’estreny, estan a la desembocadura del riu i la corrent en contra no els fa progressar tot el que volen. Amaguen la barca en uns canyars i comencen a córrer cap al poble, la lluna il·lumina el campanar de l’església; estan aprop i la pujada del carrer del Riu els demana l’ultim esforç.

  
  El Berni, el gos del Sergi de Can Pedra comença a bordar, està avisant al seu amo de fets que encara tenen que passar. El Paco i el Dario arriben esgotats a la  plaça, criden però no els surt ni un alè de veu, `moros a la costa´diu al final el Paco, un i un altre cop. Beuen amb delit d’un càntir que els ofereix la Pastora del Bori. Poc a poc la gent va sortint de les seves cases i s’agrupen al voltant del Paco i del Dario.  La mala noticia corre de boca a orella per tot el poble i un crit surt de les nostres goles `tornarem a plantar-los cara!´, ens engresquem els uns als altres, el Gaspar de Can Boixadera, diu `hem de tenir calma, no ens atacaran fins demà al mati, ens convé descansar i menjar, demà serà un dia molt llarg, no descansarem i no menjarem quan voldrem, aneu a casa jo vaig a enfornar el pa i demà al mati el tindreu a les vostres cases´, el Gaspart te raó, anem cap a casa a descansar. El Gaspar fa temps que està fent probes amb uns pastissos amb poma i fruita confitada i aquest cop en farà molts i demà serà un bon dia per que tots els tastin, els hi posarà el nom de `fadrins´, en homenatge de totes les dones i homes, que lluitaran i defensaran el nostre poble.  

   La Pastora s’estira al llit i s’adorm, però un mal son la sobresalta, en somnis veu com els àrabs entren al poble i hem de fugir tots a corre cuita, ho arrasen i ho cremen tot, hem de deixar-ho tot per salvar les nostres vides. I la Verge? l’hem de deixar?, desperta del somni i surt a la plaça i crida, `hem d’amagar la Verge, que els moros, no la trobin!!!!!´ Sortim a la plaça un altre cop, potser demà serà  un dia molt llarg, però aquesta nit deu ni do... El Sergi de Can Pedra, diu `jo conec una cova a dalt aquelles muntanyes, en un lloc de difícil accés, un heura n’amaga l’entrada. És un lloc segur, jo la portaré´, el Dani de les Mules, diu `jo vindré amb tu´, `i jo´diu el José de Cal Trull. Els tres són valents, forts i agosarats. El Dani va a buscar la seva millor mula, la Parda i li posen les alforges per dur a una banda la Verge i l’altre el tron, però potser és massa d’hora per la Parda que engega un seguit de guitzes, que per poc envien a la Verge a terra, un crit unanim surt de la plaça i el Dani agafa a la Parda per les morralles i la traquil·litza, el Sergi diu, `no podem córrer cap risc, jo portaré la Verge a la esquena´. Amb cordes li lliguen la Verge al dors, el Dani carrega amb el tron i els tres surten per la porta de ponent cap el convent dels frares franciscans, i d’aquí per la vora del riu cap a la muntanya. La Verge, pesa molt i les cordes comencen a encetar la pell dels valents homes que arrenquen fanal dels marges, en fan manyocs i els col·loquen entre la pell i les cordes per apaivagar-ne el dolor. Es van passant per torns la pesant i dolorosa feina, agafen dues branques per recolzar-se i per que els ajudin a progressar, tant sols la responsabilitat i la fe els fa tirar endavant. Volen enllestir la feina quan abans millor per tornar al poble, saben que fan falta; en el seu camí, aniran passant per un rosari d’ermites, a Olesa, Esparraguera, Collbató una breu parada a cada una d’elles i som-hi. La pujada a la muntanya es fa per un camí estret i de vertigen, però res detura als tres valents, intrèpids i herois kompanys; es miren com preguntant-se `estàs cansat? ´i amb la mirada l’altre respon, `jo no, i tu?´ i pel costerut camí aniran amunt i avant sempre avant.

  
  Fa dies que el Jeroni de Can On, i l’Erich de Can Boixera estan tancats a les golfes de casa dels On, treballen sobre un nou invent del Jeroni. L’avi del Jeroni narrava contes a la vora del foc als néts i un dels contes, el que més recorda, era d’un afable drac. El Jeroni amb l’ajuda de l’Erich, vol donar vida al drac del conte del seu avi. Vol fer-lo volar i que tregui foc per la boca. El disseny és molt bàsic, un xassís fet de branques de castanyer li donarà solidesa i elasticitat; per comandar-lo portarà dos seients en línia, el davanter serà el del conductor i el de darrera el del timoner. L’entesa dels dos és vital per que el vol tingui èxit. Les ales fetes amb fusta de lledoner (semblants a dels falciots) l’hi donaran velocitat al caure en picat i maniobrabilitat en la traçada dels girs; finalment dos volants de compensació a la part interior de les ales donaran estabilitat als girs tancats.  El cap del drac pujarà quan el Jeroni, al recolzar-se al respatller del seient accioni unes politges, i al deixar de fer pressió i tirar el cos cap endavant el drac abaixarà la testa. La cua del drac serà el timó, l’Erich la farà anar amunt o avall, a la dreta o esquerra depenent de la direcció, l’elevació o la inclinació. Unes bótes plenes d’esperit de vi seran el combustible que, junt amb unes manxes que l’Erich accionarà amb el peus, injectaran aire als conductes i la mescla en sortir farà que per la boca tregui foc i l’alè olor de sofre. La Marina també està involucrada en els acabaments del drac, l’hi farà la pell!!!. El cobrirà amb unes teles verdes, del color de les olives arbequines, que fixarà molt fort al xassís. Al dors, coll i cap li donarà unes tonalitats més fosques; dues banyes darrera les orelles, remataran la testa; uns enormes ulls sobresurten sota el front, les obertes narius amb els forats vermells i la boca amb esmolades dents deixaran caure una bavejant i llarga llengua. L’Erich, ha forjat unes urpes d’esmolades ungles i per al final de la cua un punxó que el sol farà lluir quan el drac caigui en picat. La Marina també posarà polaines a les urpes del drac, les plomes dels pollastres pota verda de Sant Boi, la millor raça de tota la Mediterrània, guarniran les urpes.


  Estem llevats d’abans que el dia ens desperti. Aquest 13 de maig de 1212, serà un dia vital en la nostre vida i la del nostre poble, no serem 315 ciutadans, serà el poble de Sant Boi el que planti cara els enemics i al futur. El Gaspart ens sorprèn i emociona amb els fadrins, està molt content. Després de fer un bon esmorzar... ja tornem a ser-hi!!!!, tanquem i falquem les portes i tots cap al seu lloc. Els àrabs, aquest cop, porten llargues escales per pujar als murs. Estem preocupats, l’ultim cop la decisió de la Loli d’atacar-los per sorpresa, i l’empenta de tot el poble ens va portar a la victòria, ara la quantitat d’atacants multiplica per deu els habitants del poble, el nostre futur esta fotut; abans de sortir de casa dono una ultima ullada al lloc, que durant dos-cents anys ha estat la casa familiar. La taula en la que hem esmorzat avui al matí la va fer el meu besavi cent anys enrere, d’un centenari cirerer. En ella hem menjat, enraonat, discutit, celebrat grans esdeveniments i s’hi han donant cops de punys d’autoritat, ha estat el centre de la nostre vida. La cuina està endreçada, la Marina ha escombrat el terra i ha rentat els plats com cada dia; els cavalls, al veure’m palplantat a la porta de sortida hem miren curiosos, surto a la plaça i m’uneixo als meus kompanys.

  
 Tots estem als nostres llocs, el canó del Jeroni està carregat i apunt de disparar.  Als grans esdeveniments sempre hi ha qui diu les paraules que la historia ens en farà memòria i aquest cop es la Pastora qui puja a la muralla i ens crida,`kompanys, guanyar significa no tenir por a perdre, anem a lluitar i a guanyar´.

  

 Continuarà...

Salut Kompanys.

Kalendari KarKamal de Festes de Precepte.

27 maig    Caminada de la Roca Negre ++++ dinar a les pistes.

10 juny     Pic de l’Infern.

21 juny     Coca de sant Joan.

3   juliol    Sopar amb La Lluna Plena.

Aquest, podria ser el kalendari, fem-li lloc a la nostre agenda.

Josep

Una sortida qualsevol per la Roca Negra.

Camines entre pins altzines, roures, pedres, fonolls, espàrracs. Et perds entre corriols i reptes per rieres desconegudes, i en una d'aquestes et trobes un fred mur de formigó i esperas grafitis i paraules barroeres i et sorprens amb versos poètics com aquests:

CUANDO TODO ESTA PERDIDO OTRA LUZ VENDRA,
MATARA EL FRIO SOMBRIO DE LA SOLEDAD

Doncs bé, resulta que al grafiter li agradava el rap i va escriure això que és de una tal senyor que es diu Nach. A mi m'ha agradat i us el passo per això, espero que us agradi.

De pas, també us deixo el enllaç de les fotos de aquesta sortida (ja fa uns dies) amb video per la riera de Can carreres inclós aquí

La Casa d'acollida.

Sant Boi Segle XIII.

  A l’any 813, l’ermità Pelai veu com un estel es posa sobre els arbres del bosc de Libredon. Al mig del bosc descobreix una antiga i abandonada capella amb el sepulcre de Sant Jaume el Major. L’apòstol havia vingut a la Hispània romana a evangelitzar el habitants d’aquestes terres; i d’aquest lloc on reposava l’apòstol en digueren Campus Stellae (Compostel·la), i es convertirà,  juntament amb Roma i Jerusalem, en un dels grans llocs de pelegrinatge de la fe cristiana. En aquestes èpoques es vivia sempre amb por i temença, por de Deu, del senyor feudal, de les malalties, dels enemics, de la fam....i els pelegrinatges als llocs sagrats, eren el bàlsam per l’ànima, la purga per els pecats comesos i, al final de la vida pretendre tenir un lloc al món celestial. Els reis d’Aragó, Navarra i Castella i Lleó, creen els camins i construeixen hostals i hospitals per la munió de pelegrins, que venen de tots els llocs d’Europa, de camí cap Santiago de Compostel·la, per redimir els seus pecats .
El camí que pelegrins italians i del sud d’Europa feien per anar a Santiago de Compostel·la, passava per Sant Boi.

  Els de Can Farigola, darrera casa seva tenen un casal, que deixen als pelegrins per que pugin menjar i descansar. Arriben malalts, cansats i famèlics. El que menjen els animals, ho menjen les persones, hi ha poca cosa per omplir el pap, i això fa que les carències nutricionals siguin importants.
Els de Can Farigola, són gent generosa i amb possibilitats. El pare del Gabriel va lluitar al costat Pere I el Catòlic i Sanxo el Fort de Navarra a la batalla de Las Navas de Tolosa, va tornar malferit però,  el van recompensar per la seva ajuda amb honors i diners.

  El Gabriel és un home treballador i capaç, l’Annabel, la seva dona, oberta i generosa, tenen dos fills un noi i una noia. Tenen intenció d’enderrocar el vell casal i construir un edifici per l’acolliment dels pelegrins i viatgers. Desitgen que aquest sigui un edifici sòlid i espaiós, i que contempli aquesta nova tendència arquitectònica que es el gòtic i demanen a l’Aina que els faci un projecte. També volen saber l’opinió del Manel de Les Salines, és un home molt entès en la cura i atenció de la gent malalta i acaba d’arribar de l'Al-Andalus, hi ha anat atret per la fama del metge i filòsof jueu andalusí, Mainonides, de qui s’ha convertit en fervorós deixeble.
Es reuneixen els quatre, tots tenen quelcom a dir, i comença l’Aina dient: ‘hem de crear espais amb llum, diàfans i amplis, ha de circular l’aire, si hom aixeca  els sostres i les voltes de les catedrals per rendir homenatge a Deu, alcem els sostres de les nostres cases, on viu l’home, que ha creat Deu´. L’Annabel, insisteix amb la brutícia i vestimenta que els pelegrins porten:`hem de crear unes normes d’higiene i salut, que tothom ha de complir, els donarem roba nova, com símbol d’hospitalitat i consideració´; el Manel pensa que s’han de crear accions, que han de tenir com objectiu prevenir l’aparició de les malalties; les defecacions, han de tenir un lloc, lluny de les zones habitades i pensa en crear llocs per aquests usos; els malalts amb malalties dèrmiques o infeccioses, han d’estar separats els uns d’altres i de la resta de malalts; el Gabriel apunta, que una alimentació variada, de productes amb proteïna i frescs pot resoldre molts del problemes de carències, que molts dels pelegrins manifesten. Les èpoques de fam i els afartaments de productes de temporada tornen boig el cos. Entre els quatre creen unes normes estructurals, d’higiene, civisme, tracte i d’àpats que seran el fonament de totes les institucions d’aquesta índole en els camins  del pelegrinatge.

  Sant Boi, tant sols serà un lloc de pas, en el camí del seu fervor cap a Santiago de Compostel·la, però aquest lloc quedarà per sempre en la seva memòria per la gent, per l’afecte, per el servei i la ferma voluntat de la gent d’anar sempre avant.

L’Aina està contenta, aixecarà un edifici.
El Manel, tindrà un hospital.
El Gabriel, hostal.
Tot això, és el que l’Annabel vol, una casa d’acollida!!!!!!!!!!!


el camí , tant sols es el medi en el que flueix la nostre vida, costerut o planer, estret o ampla, sol o en companyia, hem de fer-lo.  

L'Asun i el Gustau.

    
       Sant Boi Segle XIII



   A Sant Boi, al camí que porta a Sant Vicenç, rodejat de camps, hi a un convent de frares franciscans. El creador de l’ordre, Sant Francesc d’Assís, en un viatge que va fer a Barcelona l’any 1203 va visitar el nostre poble, es va allotjar a la casa de Can Farigola. La bondat del sant va impressionar al matrimoni, que li van cedir uns terrenys a les afores del poble per que construís un convent per l’ordre. Els dos frares que l’acompanyen, Bonaventura di Bagnoregio i Silvano di Somia es quedaren entre nosaltres i construïren l’edifici conventual.

   Creix l’edifici i també el nombre de frares de l’ordre; el Gustau de Cal Xullo un noi llest i erudit entra a l’ordre com a novici, les seves dots com a copista i grafista son innates, l’ordre te necessitat de crear la biblioteca i el scriptorium i l’envien a la Catedral de la Seu d’Urgell a copiar el Beatus de la Seu.


   Rep la benedicció de fra Silvano di Somia, i un matí de primavera emprèn el viatge cap a la Seu. No porta equipatge, tant sols una carbassa per posar l’aigua. Anirà mendicant a les cases que trobi en el seu camí, riu amunt fins a Manresa, desprès passarà per les planures de Calaf cap a Pons, aquí es toparà amb el riu Segre, es època de desglaç, l’hivern ha estat fred i plujós i els cims de les muntanyes encara estan blancs de neu. Arribarà a Organyà, on el capellà, dos anys abans (el 1201) va escriure unes homilies, que es convertiran en el document, escrit en català, més antic de que es te coneixement. La Seu està a la vista, la magnífica Catedral destaca per sobre les cases del poble, omple els pulmons d’aire fresc, i enfila el camí cap a La Seu.

 
   L’Asun, és una adolescent angelical d’un encant especial, tercera filla d’una família devota de Valladolid, va entrar al monestir cistercenc de Santa Maria de Cañas, prop de Santo Domingo de La Calzada com a novícia. La seva família molt arrelada a la fe cristiana, van veure amb molt bons ulls la decisió de la noia; es prenia totes les feines del dia amb fervor, feliç amb el que feia i com ho feia. L’abadessa, Urraca Diaz de Haro filla del fundador del monestir, va voler que l’acompanyés a la Seu d’Urgel, a veure el Beatus de la Seu; un llibre copia d’un altre, el de Liébana, sobre un comentari de l’Apocalipsi.


   L’Asun, passeja per l’admirable claustre de la catedral, distreta amb els seus pensaments, lentament i amb el cap baix; el Gustau, està a la seva cel·la, mirant cap el claustre, quant de sobte la veu, la va seguint amb la mirada, no l’hi veu la cara, però si que es s’adona que sota l’hàbit blanc hi ha una noia jove. Intranquil espera que la noia doni la volta al claustre; ja torna ha passar, i cada vagada la veu més angelical, intenta veure-li la cara però des de el lloc on és, és impossible i, malauradament no hi haurà una altre volta de la jove novícia. El Gustau resta neguitós; baixa al scriptorium a copiar el Beatus, es distreu, no es pot concentrar amb la feina, al seu cap tant sols te una dèria, la de la novícia del claustre.


   Es l’hora de cantar vespres, els clergues van cap l’oratori, es seuen als setials laterals de l’altar, les monges tenen el seu lloc al cor del oratori, una espessa reixa de fusta les fa invisibles per els sacerdots. Comencen les oracions i l’entonament dels salms, tots van vestits amb els hàbits negres, i amb les caputxes posades, però n’hi un que porta un hàbit diferent, marró. L’Asun el mira, està cantant i li surt un gall, l’abadessa es gira i la mira. Hi ha quelcom, que l’atrau de la persona, que hi ha sota l’habit marró, abaixa el cap, però torna a mirar-lo, ara amb més intensitat.


   Els dos novicis, es retiren a les seves respectives cel·les, amb sensacions que mai a la vida havien sentit abans, un nus a la panxa els remou les entranyes. No es pregunten, ni saben que els passa, però aquest desig, mescla d’angoixa, d’ànsia i delit els trastoca.Es remouen en els seus llits, i lentament s'adormen. Migdia, desprès de dinar, els sacerdots es retiren a les seves cel·les, el Gustau prefereix anar al claustre, ha de reflexionar sobre ell i la seva vida conventual, però sobre tot el que més l’amoïna es que des de que va veure a la novícia en aquest claustre la seva perspectiva de la vida ha canviat. L’Abadessa, les monges i l’Asun, també han acabat de dinar, i es retiren a les cel·les. L’Asun des de la seva cel·la mira al claustre, veu al jove franciscà passejant per el claustre, el mira tant intensament que el jove es gira, i les seves mirades es creuen. La força de la mirada alenteix el món, però l’Asun recupera l’alè, s’arremanga l’habit i corre cap el claustre. Ell al veure-la marxar de la finestra es queda confús però l’esvalot produït per la noia baixant les escales sacseja el seu cos, es troben l’un davant l’altre, i es queden parats, es miren, tenen la sensació que es coneixen de sempre, com si tota la vida haguessin estat junts i aquest es tant sols un retrobament llargament desitjat. Es miren als ulls i s’agafen les mans, immòbils l’un davant de l’altre, lentament s’acosten i es fonent en una apassionada abraçada.


   L’abadessa Urraca Diaz de Haro, ha contemplat l’escena des de la seva cel·la, l’hi venen a la memòria imatges de la seva joventut i d’apassionats moments viscuts. Fa venir els joves a la sala capitular, venen agafats de la mà; els mira contenta i els diu `fills meus, vosaltres no sou d’aquest món fred i solitari, vosaltres esteu fets per estar junts tota la vida´. Desprès vindran, llargues passejades  pel claustre enraonant o en silenci, coneixent-se i enamorant-se.



  
   El Gustau, ja ha acabat la copia del Beatus i demana permís a la abadessa i al Bisbe de la Seu, Pere de Puigvert, per casar-se amb l’Asun. Sembla que res els pot separar. La parella obté l’autorització eclesiàstica i el mateix bisbe els vol casar. La catedral s’engalana de gran festa. Primer entren les monges en processió i seuen als bancs de la dreta de la catedral. Desprès els monjos, a l’altre banda i darrera els nuvis. El Sr. Bisbe els rep al peu de les escales de l’altar i comença la litúrgia, els escolans entonen cants amb veus juvenils, desprès les lectures d’epístoles i evangelis, i per fi el ritual del casori, l’Asun i el Gustau ja son marit i muller!!

   Demà al mati tots surten acomiadar-se de la parella, una somera els ajudarà a portar el voluminós llibre cap al convent dels franciscans, cap una nova vida.


   I junts començaran el camí, el camí de les seves vides.