La Casa d'acollida.

Sant Boi Segle XIII.

  A l’any 813, l’ermità Pelai veu com un estel es posa sobre els arbres del bosc de Libredon. Al mig del bosc descobreix una antiga i abandonada capella amb el sepulcre de Sant Jaume el Major. L’apòstol havia vingut a la Hispània romana a evangelitzar el habitants d’aquestes terres; i d’aquest lloc on reposava l’apòstol en digueren Campus Stellae (Compostel·la), i es convertirà,  juntament amb Roma i Jerusalem, en un dels grans llocs de pelegrinatge de la fe cristiana. En aquestes èpoques es vivia sempre amb por i temença, por de Deu, del senyor feudal, de les malalties, dels enemics, de la fam....i els pelegrinatges als llocs sagrats, eren el bàlsam per l’ànima, la purga per els pecats comesos i, al final de la vida pretendre tenir un lloc al món celestial. Els reis d’Aragó, Navarra i Castella i Lleó, creen els camins i construeixen hostals i hospitals per la munió de pelegrins, que venen de tots els llocs d’Europa, de camí cap Santiago de Compostel·la, per redimir els seus pecats .
El camí que pelegrins italians i del sud d’Europa feien per anar a Santiago de Compostel·la, passava per Sant Boi.

  Els de Can Farigola, darrera casa seva tenen un casal, que deixen als pelegrins per que pugin menjar i descansar. Arriben malalts, cansats i famèlics. El que menjen els animals, ho menjen les persones, hi ha poca cosa per omplir el pap, i això fa que les carències nutricionals siguin importants.
Els de Can Farigola, són gent generosa i amb possibilitats. El pare del Gabriel va lluitar al costat Pere I el Catòlic i Sanxo el Fort de Navarra a la batalla de Las Navas de Tolosa, va tornar malferit però,  el van recompensar per la seva ajuda amb honors i diners.

  El Gabriel és un home treballador i capaç, l’Annabel, la seva dona, oberta i generosa, tenen dos fills un noi i una noia. Tenen intenció d’enderrocar el vell casal i construir un edifici per l’acolliment dels pelegrins i viatgers. Desitgen que aquest sigui un edifici sòlid i espaiós, i que contempli aquesta nova tendència arquitectònica que es el gòtic i demanen a l’Aina que els faci un projecte. També volen saber l’opinió del Manel de Les Salines, és un home molt entès en la cura i atenció de la gent malalta i acaba d’arribar de l'Al-Andalus, hi ha anat atret per la fama del metge i filòsof jueu andalusí, Mainonides, de qui s’ha convertit en fervorós deixeble.
Es reuneixen els quatre, tots tenen quelcom a dir, i comença l’Aina dient: ‘hem de crear espais amb llum, diàfans i amplis, ha de circular l’aire, si hom aixeca  els sostres i les voltes de les catedrals per rendir homenatge a Deu, alcem els sostres de les nostres cases, on viu l’home, que ha creat Deu´. L’Annabel, insisteix amb la brutícia i vestimenta que els pelegrins porten:`hem de crear unes normes d’higiene i salut, que tothom ha de complir, els donarem roba nova, com símbol d’hospitalitat i consideració´; el Manel pensa que s’han de crear accions, que han de tenir com objectiu prevenir l’aparició de les malalties; les defecacions, han de tenir un lloc, lluny de les zones habitades i pensa en crear llocs per aquests usos; els malalts amb malalties dèrmiques o infeccioses, han d’estar separats els uns d’altres i de la resta de malalts; el Gabriel apunta, que una alimentació variada, de productes amb proteïna i frescs pot resoldre molts del problemes de carències, que molts dels pelegrins manifesten. Les èpoques de fam i els afartaments de productes de temporada tornen boig el cos. Entre els quatre creen unes normes estructurals, d’higiene, civisme, tracte i d’àpats que seran el fonament de totes les institucions d’aquesta índole en els camins  del pelegrinatge.

  Sant Boi, tant sols serà un lloc de pas, en el camí del seu fervor cap a Santiago de Compostel·la, però aquest lloc quedarà per sempre en la seva memòria per la gent, per l’afecte, per el servei i la ferma voluntat de la gent d’anar sempre avant.

L’Aina està contenta, aixecarà un edifici.
El Manel, tindrà un hospital.
El Gabriel, hostal.
Tot això, és el que l’Annabel vol, una casa d’acollida!!!!!!!!!!!


el camí , tant sols es el medi en el que flueix la nostre vida, costerut o planer, estret o ampla, sol o en companyia, hem de fer-lo.